x
Cercador de l’Hemeroteca
Español
Seccions

Tarragona Reus Costa Daurada

Tarragona
24.29 º
7.56 Km/h
Olga Xirinacs Autora de 'Natura' (Ed. Ganzell) Cultura

«La poesia subsisteix i aquí a Tarragona se'n fa molta, però sempre serà minoritària»

L’escriptora tarragonina acaba de publicar el seu darrer poemari, un treball de record i homenatge al seu paisatge vital

Actualitzada 11/12/2019 a les 21:36

—En aquest nou poemari la natura hi és present en diverses formes, com la flora, el relleu o els fenòmens meteorològics. És un llibre d’enyorament a totes aquestes coses?

—Sempre m’ha agradat molt anar a la muntanya. M’ho van inculcar els meus avis. Visc a ciutat, però els estius llargs, i sempre que he pogut, hi he anat. Allà vaig aprendre a mirar les flors, les plantes, tot en detall i, ara que no ho puc tenir, perquè no m’hi puc desplaçar, ho enyoro tant que bona part d’aquest llibre és un gran enyorament. El poema que es diu Adéu, muntanya, adéu, retrata l’observació de tot això, des que hi arribàvem a la primavera, i en fèiem una contemplació lenta. Ho he guardat tot a la memòria, i quan ho necessito, ho recordo. 

—Quins són els seus paisatges vitals?

Sembla que, per haver nascut davant del mar, hauria de ser aquest. I, si me’l traguessin, segurament diria del mar el que estic dient de la muntanya. Però, no sé per què, l’alta muntanya sempre m’ha atret molt. És dura i es fa pagar, en certa manera no es deixa conquerir fàcilment, i potser aquesta cosa tan grandiosa fa que la vulguis tenir per a tu, o almenys contemplar-la i dir-li que bonica que ets

—En quines circumstàncies personals han estat escrits, aquests poemes, i de quina manera s’hi veuen reflectides?

—Hi ha una mica de tot. S’hi pot trobar alguna cosa juganera, cançons infantils rescatades. Jo n’havia après de la meva àvia, però els meus nets tot això ja no ho sabran, perquè com que ara les famílies es disgreguen, ja no es fa el traspàs de les coses viscudes. També hi ha una part del fet que estic malalta. Encara que se’m vegi bé, la cosa va per dins, i en tinc consciència, d’això. Als malalts ens mantenen en un equilibri, ens donen medicaments i podem anar durant. I, mentrestant, també podem escriure. Al llibre hi ha una sèrie feta durant una químio, en què l’aparell dispensador de líquids anava fent una mena de compàs, i jo ho vaig aprofitar per anar escrivint en una llibreteta, convertint una cosa desagradable en un petit poema que potser et faci somriure. Tu voldries que la vida fos així, però és a l’inrevés: generalment, la vida és dura amb tu, encara que tu et tornis dolç amb la vida. 

—Llegint-la un té la sensació que vostè juga amb els versos, en fa el que vol segons el que necessita. És així com entén la poesia?

—A mi, em van ensenyar que els poemes no cal que siguin sempre rimats a cada línia. Aquests estan molt pensats, són allò que en diuen versos lliures. Però aquests són més difícils de fer, perquè han de tenir un ritme intern de manera que, en acabar la línia o el vers, hagis dit allò que vols, harmoniosament, sense dissonar en cap línia. És com amb la música, cal fer que soni bé, articuladament i per dins, fins al final. Com si fos una prosa, però escrita en línies, i més treballada. El poema és essència, la prosa, necessitat d’explicar més àmpliament. 

—La poesia l’ha acompanyat des de ben petita. Quina relació hi té, amb el gènere? 

—Vaig començar a escriure al col·legi. Jo tinc vuitanta-tres anys i, com que era després de la guerra, a les monges els feien parlar en castellà, però eren mestres del temps de la República i em corregien els poemes en català. Després, els avis i pares compraven molta literatura, i jo ara tinc una biblioteca de 10.000 llibres, que sempre m’han acompanyat. Als meus estius a Rubí hi havia el senyor Llacuna, que va ser el meu mestre poètic i, fins que no em va trobar una cosa ben feta no va parar. Per això jo sempre dic que cal fer cas quan et donen una indicació, perquè llavors ja vas encarrilat. Més endavant, la necessitat d’explicar em va portar a la novel·la i els contes, però la poesia ha sigut el substrat de tota la meva vida fins ara. 

—Vostè ha escrit poesia per a infants. Com veu el treball que es fa amb la poesia a les escoles?

—Penso que al col·legi la poesia està molt ben ensenyada, però després arriba un moment que sembla que es perd. Tot i això, també hi ha adolescents romàntics que escriuen versos, jo en conec uns quants. Potser queda tot en la intimitat o s’escampen per les xarxes socials. A més, ara hi ha escoles de lletres. Abans, cadascú havia de ser mestre de si mateix. Penso que la poesia subsisteix i, aquí, a Tarragona se’n fa molta, i d’això n’estic contenta. Ara, sempre serà minoritària. 

—Vostè ha publicat desenes de poemaris. Quan dona un llibre per acabat?

—No acabaria mai un llibre, perquè sempre hi aniria afegint coses. Però cal tancar-los perquè l’editor marca unes pàgines. L’edició és cara i de poesia se n’escriu molta, però que se’n compri ja és una altra qüestió. Em sembla que la gent no es gasta massa diners en poesia. Però tot i això, ens anem atrevint a seguir escrivint llibres i algunes editorials també s’atreveixen a publicar-los. 

Temes relacionats
Comenta el contingut : «La poesia subsisteix i aquí a Tarragona se'n fa molta, però sempre serà minoritària»
Diari MesDiari Mes és una marca registrada de Tamediaxa, S.A.

Redacció i administració: Carrer Manuel de Falla, 12 Baixos. Tarragona

977 21 11 54

Redacció a Reus: Carrer Monterols, 36 2n. Reus

977 32 78 43

diari.mes és un mitja
auditat per OJDInteractiva
Diari Mes

Amb la col·laboració de:
Diari Mes