Una de les darreres cases-taller d'artistes de la Part Alta de Tarragona, en perill

Han passat més de cent anys de lloguer, però la família del reputat fotògraf i pintor Lluc Queralt perdrà part dels seus records pròximament, després de rebre una carta dels nous propietaris fent-los fora de casa seva. La porta verda de la plaça del Pallol, just a l’inici del carrer dels Cavallers i al costat de l’Antiga Audiència, és l’entrada d’una de les darreres cases-taller d’artistes a la Part Alta de Tarragona. Al natural pas dels anys i la consegüent jubilació cal sumar-hi la compra dels edificis per part d’inversors, que s’han fet amb aquests petits tresors que encara conserva la zona al voltant del carrer del Comte. Alguns antics locals dedicats anteriorment a la creació ara són simples botigues de souvenirs.

La família Baiges-Constantí –així llegeix el rètol de la bústia– va anar estalviant i abandonant progressivament la llar del Pallol per marxar als anys noranta a viure a la Vall de l’Arrabassada. El rebesnét de Ca la Pintora –tal com s’anomena la casa, per l’ofici de pintors de parets– s’hi va quedar ara fa prop de disset anys i va convertir-la en el seu taller de creació. A la porta periòdicament va canviant la fotografia que la presideix i, entre viatge i viatge, això és signe per als veïns que Lluc Queralt ha tornat a Tarragona. Els pocs que queden que són del barri, és clar, perquè cada cop n’hi ha menys.

El passat mes d’abril Queralt va rebre una carta que l’informava de la venda de l’immoble a una societat inversora –Amira CRC 2019, S.L. Si durant els darrers cent anys el canvi d’amo no havia causat cap problema per als inquilins, ara la situació ha canviat: el barri ara és atractiu per a tot tipus de negocis, especialment els que tenen a veure amb el lloguer per a turistes. És precisament aquest ús el que la família dedueix que acabarà adoptant la que ha estat casa seva durant un segle. A prop de 100 m2 per planta –baixos, soterrani i tres plantes superiors–, el cosí i també advocat de la família Roger Baiges creu que es podrien fer «uns vuit pisos turístics». Aquest extrem no ha estat confirmat per la societat inversora, que senzillament s’ha limitat a negar-se a renovar el contracte de lloguer. Alhora, la família ha iniciat un litigi per tal de, com a mínim, allargar l’estada de Lluc Queralt i la mudança de tota una vida.

«Expulsen els veïns de sempre»

Altres habitants de la casa que s’hauran de buscar una nova llar són els que ara mateix ocupen de manera irregular dues de les plantes. Una, al soterrani –que dona al carrer Ferrers– i, l’altra, en un dels pisos de dalt. A diferència d’aquests, però, Lluc Queralt va pagar «religiosament» fins a l’abril l’import del lloguer acordat amb l’antic propietari, un home de Barcelona. Aquest import ha anat canviant en el temps i, malgrat que no conserven el contracte original de quan els seus avantpassats van entrar-hi a viure per primer cop, sí que mostren amb afecte un pagament de l’any 1956 de 37 pessetes. Amb el temps, la plaça del Pallol ha deixat de ser la casa de l’«àvia velleta» i que servia de punt de reunió entre els veïns. «Ens estan expulsant a la gent del barri de tota la vida», explica, a causa de la «gentrificació».

En aquesta casa va ser, segons relaten, la primera on hi va haver televisió. «Abans no hi havia bars, la gent sortia a xerrar i a prendre la fresca a fora», explica. És el retrat d’una època en què a cada plaça els veïns s’autoorganitzaven les festes, com ara Sant Joan. «Treien els mobles vells i feien una foguera», explica aquest fotògraf tarragoní.

Una casa degradada

Amb el pas dels anys, Ca la Pintora es va anar degradant. Construïda –com molts altres edificis de la Part Alta– sobre bòvedes romanes i integrant murs estudiats per arqueòlegs, els successius amos no van fer-hi reformes. Quan Queralt va fer-hi la seva residència a principis dels 2000 va estar fent-hi canvis i, de fet, aquests encara no havien acabat. «Aquest any tocava pintar», explica aquest artista assenyalant els desperfectes i les esquerdes de les parets.

Quan va rebre la carta fent-lo fora, però, s’ho va repensar, i alerta a la nova propietat que, si deixa l’edifici buit durant gaire temps, per l’aigua de la pluja acumulada, pot esfondrar-se el sostre. «El manteniment el fem nosaltres», assegura.

En una de les reformes anteriors, fins i tot, van trobar-hi amagada una antiga banderola republicana datada de 1934 amb una estelada de quan el President de la Generalitat Lluís Companys va proclamar la República catalana. També amagada, durant la Guerra Civil, la casa podria explicar la història d’una monja a qui la família va intentar salvar. O, al cap i a la fi, tots els projectes artístics que han sortit d’aquest taller de fotodocumentalisme, fotografia d’autor i pintura contemporània. «No hi ha cap sensibilitat ni miraments», retreu Roger Baiges.

«Camp base»

Per a Lluc Queralt, comptar amb un lloguer modest heretat de la família li ha significat la possibilitat de «sobreviure de l’art». Tot i que no és la seva especialitat, ha cobert els conflictes de Síria o de Palestina, ha publicat en mitjans i exposat en diversos espais i fins i tot s’ha fet un nom en un país tan llunyà com Islàndia.

«Els projectes surten d’aquí», detalla, com un dels que està elaborant amb el també fotògraf reputat Pep Escoda, sobre Tarragona, o un altre sobre el llegat en els països de l’òrbita socialista. Ha guanyat premis com l’Absolut Portfolio, en fotografia, o el Rosa d’Or de Mallorca, en pintura. Casa seva és un «camp base» que pròximament haurà de substituir per un altre espai, segurament fora del seu barri de tota la vida.