Diari Més

Magí Espinosa Maura. Excombatent de la Lleva del Biberó:

«Atacàvem de nit, no vèiem res i ens matàvem entre nosaltres»

El tarragoní Magí Espinosa va combatre a la Batalla de l’Ebre entre milers de joves que, com ell, van formar la coneguda Lleva del Biberó

Magí Espinosa Maura, assegut al sofà de casa seva al barri de Torreforta.

Magí Espinosa Maura, lleva biberóGerard Martí

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

Han passat 80 anys, però Magí Espinosa recorda bé els detalls dels combats, les misèries del front i, sobretot, la gran sort que l’ha acompanyat sempre. «La por sobrava, el coneixement per salvar la vida estava a tope, però tot això allí no servia de res perquè la majoria dels atacs els fèiem de nit i ens matàvem entre nosaltres mateixos perquè no vèiem res», explica. En arribar al front, comptava 17 anys, com la majoria dels seus companys de la 227 Brigada Mixta, Batalló 905 de la Lleva del Biberó (joves nascuts el 1920 cridats a files l’abril del 38 pel Govern de la República davant l’avanç de Franco cap a Catalunya). Espinosa recorda els fusells màuser txecoslovacs «collonuts» que van rebre al principi, però que van desaparèixer poc després. Recorda encara més els fusells espanyols que van caure a les seves mans i que s’encallaven al tercer tret.

Nascut al cor de Tarragona, al carrer de la Mercè, gairebé a sota del Portal de Sant Antoni, és el fill gran de vuit germans. Encara té ben presents els primers bombardejos franquistes a Tarragona i descriu com un vaixell de guerra descarregava els seus projectils sobre la ciutat des de la platja del Miracle i un hidroavió les seves bombes a la Rambla Nova. Espinosa relata un dels atacs des del mar quan es trobava a un mas familiar, proper a l’Ermita de la Salut. «El pare ens va dir a mi i a un cosí que corréssim. Era de matinada i vam veure passar la bala, com una ombra», explica.

Des del menjador de casa seva, a Torreforta, rodejat dels seus tres fills, mostra una rèplica del monument a la Pau a la Serra de Pàndols (Terra Alta) en record als morts a la batalla. A casa seva no es parlava mai de política. El jove Espinosa, esportista, gaudia de llargues passejades per la muntanya i heretava l’afició del pare per la caça. Quan el van cridar a files treballava de guixaire. «Només vaig pensar en trobar una solució per lliurar-me’n. Feia molta falta a casa meva», justifica. El pare, estibador, només treballava un o dos dies a la setmana carregant sacs de nitrat i cobrava unes 15 pessetes diàries. «No arribava la cosa», afegeix.

Espinosa va creuar l’Ebre en barca. No van trobar resistència i van avançar uns quilòmetres fins que, als voltants de Fayón i Mequinensa (Aragó) es van desencadenar combats importants entre les tropes republicanes i l’exèrcit sublevat. La majoria de trets es dirigien «al bulto», explica. Durant aquells cinc mesos al front, abans de caure ferit a la cama, tan sols va disparar un cop apuntant a l’objectiu. Una metralladora escopia les seves bales cap a la seva posició i es va parapetar darrere una olivera. Era de nit i el raig lluminós que desprenien els projectils era fàcilment visible. «Vaig agafar el fusell, vaig disparar i aquells trets van deixar de sortir. No podria jurar si va ser un blanc, l’únic que recordo és que, just després, vam haver sortir pitant», explica, a causa d’una nova descàrrega de munició enemiga.

Un home amb sort

Espinosa reconeix que la sort ha estat la seva companya de viatge durant aquests 98 anys «i mig» com li agrada recalcar, sobretot en els pitjors dies de combats a l’Ebre quan les bales volaven xiulant a pocs centímetres de la cara. La fortuna va decidir que una bomba de morter es desviés lleugerament gràcies a l’impacte contra una paret rocosa abans de caure a pocs metres d’on es trobava, fent impossible la detonació. «Un miracle, encara seria volant», bromeja. En una altra ocasió, mentre viatjava ferit a sobre d’una mula, la seva mirada es va creuar amb la d’un pilot enemic que volava baix. En detectar-lo va llençar-li una bomba deixant el jove malferit enterrat en una muntanya de pedres. De nou, Espinosa va esquivar la fatalitat per partida doble, doncs està convençut que aquell avió no disposava de més projectils, ja que va seguir el seu rumb.

Com la sort, la set i la gana també eren ben presents en tota la campanya. Les 100 pessetes mensuals que cobrava al mes es quedaven lluny de les quantitats que guanyaven els voluntaris estrangers de les Brigades Internacionals. «No els faltava res. Els donaven tabac, menjar i roba», assenyala Espinosa, qui es recuperava a l’hospital quan va acabar la guerra. Després de tres mesos empresonat a l’actual col·legi de les Carmelites, va fer el servei militar durant dos anys.

Espinosa és una víctima més de les «venjances» i «l’analfabetisme» del moment, que en el seu cas es van emportar la vida de tres tiets, un d’ells, assassinat al riu Francolí. La relació entre Espinosa i la política segueix com sempre, inexistent. «Tots són una porqueria, no em fio de ningú», replica. Sobre l’exhumació del dictador creu que no li toca opinar i lamenta la falta d’«intel·ligència i humanitat» en la societat per «arreglar les coses».

Magí Espinosa, amb els seus tres fills.

«Atacàvem de nit, no vèiem res i ens matàvem entre nosaltres»Gerard Martí

Document que acredita la condició de presoner d'Espinosa.

Magí Espinosa Maura, lleva biberóGerard Martí

Fotografies d'en Magí Espinosa durant el servei militar obligaatori després de la Guerra Civil sota la rèplica del monument a la pau a la Serra de Pàndols (Terra Alta).

«Atacàvem de nit, no vèiem res i ens matàvem entre nosaltres»Gerard Martí

tracking