«Cada retrat té el seu encant i una manera d'adreçar-se a l'espectador»

—Què es pot veure, a la mostra de CaixaForum Tarragona?

—Són quaranta-vuit obres que conformen una col·lecció molt bonica. Tot i que no hi ha grans noms, són pintures d’autors que també van ser molt famosos en la seva època, i que van contribuir de manera molt eficient al que s’ha denominat el Segle d’Or de la pintura flamenca i holandesa. Està dividida en sales temàtiques que ofereixen un panorama molt complet del que els artistes produïen als seus tallers.

—La mostra s’ha plantejat seguint la jerarquia de gèneres de l’època.

—Sí, i aquest ordre jeràrquic posa de manifest que l’art de la pintura no és un art manual, sinó intel·lectual, que permet definir gèneres, entre els quals en destaca un, que és superior. És la pintura d’història, tant de la història bíblica com de la mitològica. I és superior perquè el pintor ha de saber pintar les figures de manera anatòmicament perfecta, en un decorat ben dibuixat, i amb la presència, si cal, d’objectes i animals. I, a més, afegeix a les seves pintures un missatge moral. Així, un pintor que sap pintar aquestes escenes, ho sap pintar tot.

—Quin gènere el segueix?

—Les pintures de gènere, escenes de la vida quotidiana. Cal dir que aquestes potser no tenen un missatge moral o profà, però també en contenen algun, perquè totes les pintures incorporen algun missatge, ja sigui emotiu o intel·lectual. Després vénen els paisatges, on no cal una història, sinó que són un objecte de contemplació. Això és molt important, perquè fins al segle XVII sempre hi havia d’haver alguna escena en primer pla. I, al final, hi ha els bodegons i les natures mortes, ja que es considera que copiar un objecte inanimat és més fàcil que transcriure una figura anatòmica en moviment o una escena.

—L’exposició s’obre amb els retrats. Quin lloc ocupen, en aquesta jerarquia?

—El gènere del retrat de vegades és enaltit pels teòrics i de vegades és infravalorat, perquè es diu que n’hi ha prou de copiar una figura, i no cal cap intenció. Però a la vegada es reconeix el talent del pintor per pintar no només el que és superficial. A l’exposició de Tarragona, hi ha múltiples retrats, i cadascun té el seu encant i una manera d’adreçar-se a l’espectador. Es tracta d’un gènere molt complex i que, d’alguna manera, escapa a la jerarquia que hem anat detallant, per això hem volgut obrir amb la meravellosa sala dels retrats. Permet contemplar la varietat d’aquest gènere i a la vegada viatjar fins al segle XVII a través d’aquestes figures que reben al visitant.

—L’època en què s’emmarca aquesta exposició va estar marcada pel que han definit com un ‘Erasmus de pintors’. Per què?

—Podríem dir que les beques Erasmus ja existien abans del segle XVII. Artistes com Berruguete havien pogut treballar amb artistes flamencs que es van instal·lar a Espanya o Itàlia. De la mateixa manera, els pintors italians també van anar a treballar al nord. Aquest moviment dels pintors que viatgen per impregnar-se els uns dels altres és un fenomen que no implica només els mateixos pintors, sinó que també es va fer gràcies als mecenes, prínceps, comptes, ducs, que envien de viatge els seus pintors.

—Com és que totes aquestes pintures es conserven al Museu de Ginebra?

—Geogràficament, Ginebra és una ciutat situada entre el nord i el sud. A partir de l’arribada del protestantisme, desenvolupa una relació comercial però també amistosa amb els països de les províncies del nord. Aquestes col·leccions arriben a la ciutat a partir de finals del segle XVIII, a través dels grans marxants ginebrins, que van visitant països i que s’interessen per la pintura, amb una certa simpatia cap a la temàtica protestant, que els pintors flamencs i holandesos han sabut realitzar. Les obres arriben a Ginebra sobretot durant el segle XIX, gràcies a aquests marxants, que posteriorment donaran les obres al museu.