Diari d'un marxant: «Escolta'm nena de 3 euros no t'ho puc abaixar»

«La cabeza vas a perder cuando la mano en este montón vuelvas a meter!», crida a viva veu Roger Paredes, de la parada El Oulet de la Inma, del mercadet de Corsini. Aquest tarragoní, veí del barri del Port, fa 18 anys que s’aixeca als volts de les 5.30 hores de la matinada per dur la seva parada a diferents mercadets del territori. «El fabricante se ha vuelto loco y al que lo vende le falta poco!», verbalitza ara. Són les dotze del migdia d’un calorós dimarts d’estiu, els carrerons d’entre les parades bullen de turistes i locals. «Com et vegi el teu marit així, aquesta nit rugirà!», li deixa anar el venedor a una clienta habitual, ella riu. «Sempre intentem innovar, ser únics i autèntics, a la gent li agrada. No volen tenir penes i estan cansats de sentir parlar de problemes, el mercadet permet que es desinhibeixin buscant la millor peça», exposa Paredes. «Aquí ha vingut gent amb bastó i ha marxat sense ell. Jo dic: ‘Nena, tanto te ha debido de gustar que los andares has recuperado!’», comenta rient.

A l’experimentat venedor no se li resisteix cap idioma. «En rus acostumo a cridar ‘A dos euros valen hoy los pañuelos, ¡qué bonitos son, oiga!’», desvetlla. Ho repeteix en l’idioma forà, però qui escriu aquestes línies no és capaç de corroborar que el significat s’assimili al missatge original.

«El secret perquè la parada funcioni és vendre molt i molt barat. Es tracta de treure’s una gran quantitat de roba al dia. És necessari tenir la mentalitat d’una botiga xinesa: poc marge i molta venda», conclou aquest tarragoní qui, anteriorment des de la Rambla Nova i ara des de Corsini, ha observat el canvi de tendència de la població a l’hora de vestir. «Abans es comprava menys roba però de major qualitat, ara volen poder-se canviar cada dia i busquen les peces més barates», raona el venedor ambulant, qui en els anys de crisi econòmica es va veure obligat, juntament amb la seva dona, l’Inma «la jefa» de la parada, a canviar el model de venda. «Quan la cosa es va posar fotuda ens vam haver de reinventar i, al final hem aconseguit aguantar. Abans veníem roba bona a un preu acceptable però la gent el que busca és això (senyala a una de les seves taules plenes de samarretes). Ens costava acceptar que era el que funcionava», confessa. Després d’una profunda reflexió, Paredes torna a l’atac i, a viva veu, deixa anar una altra de les seves frases: «Ahora que a Hacienda hemos pagado y el dinero nos ha quitado, todo lo que nos ha sobrado, aquí nos lo hemos gastado!», pregona.

No es regateja, en 8 idiomes

Els clients tarragonins estan acostumats a pagar el preu anunciat, però molts visitants, seguint la tradició dels països orientals, intenten regatejar els ja de per si baixos preus de la parada. «Quan m’ho diuen, els hi ensenyo directament el cartell que tinc posat en 8 idiomes», comenta. «Preu fix» es pot llegir. «L’he fet en català, castellà, francès, anglès, holandès, belga, alemany, italià i rus», enumera. «A vegades hi ha clients que tot i així em demanen que els hi faci una rebaixa, però jo els hi dic: Escolta’m nena, que són tres euros, no pot ser més barat!», indica.

Paredes, explica que la roba que ofereix, prové dels magatzems on les grans cadenes de tèxtil acaben desempallegant-se del que no venen. «Nosaltres som el tercer cicle. Primer ho tenen a la botiga al preu marcat, si no ho venen, ho posen a les rebaixes i si ni així s’ho treuen, ho porten a un magatzem, que és d’on jo ho compro», desenvolupa el tarragoní. «Aquí no es posa a la venda roba feta servir», remarca molt especialment aquest carismàtic comerciant, qui ja espera amb candeletes, la posada en marxa del carilló del rellotge del Mercat. «Serà una gran atracció turística. A les dotze del migdia cantarà ell i, just quan acabi, començaré jo a cridar», diu rient.