«Som un club de Tarragona que portem el nom de la ciutat allà on calgui»

—Ja han fet 60 anys. El seu club és dels més veterans?

—Sí, després del de Sabadell, som els més antics. Es va presentar oficialment el 1958, tot i que tenim constància que un parell d’anys abans ja existia. La presentació es va fer a l’Ajuntament de Tarragona, amb l’aleshores alcalde Sanromà i tenint com a president el doctor Josep Garcia Melet. A l’època va tenir molt d’èxit, perquè llavors les motos eren el principal mitjà de transport, per moure’s, per anar a treballar, fins i tot per anar de passeig amb els nens. A mi em portaven dret, a la part del davant, ben agafat. I tenim fotografies de gent que anava a batejar amb la Vespa i el sidecar. Ara tot això seria impensable.

—Les cròniques parlen de 150 vespistes, a la presentació.

—Sí, van venir d’altres clubs. Aleshores tot era Vespa Club Espanya, i funcionàvem com delegacions, tots amb el mateix escut, la peça central que és una anella metàl·lica de la moto, i la bandera de cada ciutat. Llavors la seu era la Cafeteria Europa, a la Rambla Nova, on ara hi ha el Bilbao Vizcaya.

—Quants són, ara?

—Ara som uns 87 i hi ha molta gent gran. Hem tingut alguna baixada, però ara hem tornat a remuntar, perquè la Vespa, que va néixer als anys 40, de seguida es va convertir en un mite. Ara, si t’hi fixes, hi ha molts espots on torna a sortir. En diuen vintage, però jo en dic antic.

—Entre els socis hi ha també col·leccionistes?

—Sí, tenim socis amb vuit o deu màquines. Entre tots tenim Vespes des dels anys 50 fins a les més modernes, com la meva. La restauració és molt cara, perquè les peces s’han de buscar, i pot arribar a costar uns 4.000 euros sense comptar la mà d’obra.

—Les clàssiques encara les fan córrer?

—Sí, les traiem a les sortides, però per molt restaurades que estiguin, sempre acaba passant alguna cosa: els agafa asma o artrosi. Això sí, tenen un avantatge: no tenen res electrònic i coneixem molt bé el funcionament i les peces, i això facilita molt la feina a l’hora de reparar-les, perquè tot és mecànic.

—Són un club amb un fort arrelament a la ciutat.

—Sí, sempre col·laborem amb el Patronat d’Esports i en tot allò que ens demanen, com la Cavalcada de Reis. També per Nadal fem recollida d’aliments per Càritas amb els pocs recursos que tenim. Som un club de Tarragona, que portem el nom de la ciutat allà on calgui. Per això que no quedi.

—Fins on l’han portat, el nom de Tarragona?

—Als anys 60 es va anar fins a Roma. Nosaltres hem anat a Portugal, a Londres, a París, a Alemanya… També hem estat per molts llocs d’Espanya.

—Com és viatjar amb Vespa?

—No és una màquina per córrer, i això té l’avantatge que has de mirar el paisatge. Amb les motos que són com míssils no tens temps de res. Amb la Vespa fas rutes, convius amb altres persones i desconnectes completament. Sempre parlem del món de la moto i això crea un vincle molt maco. La nostra filosofia, que no està escrita enlloc, és que allò nostre és la moto, i així queden apartats altres temes que, de vegades, emboliquen la troca. La Vespa no entén de colors ni d’idiomes, fomentem el contacte, la colla, som una pinya, tots a una.

—Com preveuen celebrar aquest 60 aniversari?

—Cada any per l’aniversari ho acabem amb un dinar, on repartim els trofeus del campionat social: durant tot l’any programem sortides i cada sortida té una puntuació, al cap de l’any donem els premis als que tenen més punts. Enguany però farem unes plaques commemoratives del 60 aniversari, i també estic confeccionant un llibre amb la història del club.