«La gent que odia està constantment buscant altres que odiïn el mateix»

—L’odi és una de les emocions més extremes dels humans?

—Sí, sense dubte. L’única emoció que pot ser pitjor és la cobdícia. Però avui dia la cobdícia no es practica igual que en temps ancestrals, quan portava a l’imperialisme i a l’esclavatge, a la dominació dels pobles. Aquesta va ser la pitjor de les emocions corrosives en temps antics. Ara l’odi és pitjor, perquè la cobdícia ja no es practica d’una manera tan violenta.

—A banda dels possibles factors desencadenants, quins factors de la nostra personalitat o del nostre entorn ens fan més propensos a sentir odi?

—Jo soc neurocientífic. Avui dia sabem molt bé que el cervell és un òrgan que pot canviar molt, i això m’ha portat a pensar que el factor més important és l’educació. Això no vol dir que no es pugui tenir una propensió a desencadenar emocions negatives contra els que són diferents. Possiblement això té un origen en raons ancestrals. Quan els nostres avantpassats, que no tenien prou recursos per a la supervivència, veien arribar altres persones, ho vivien com una amenaça, i en aquells ambients potser es va desenvolupar algun tipus de genètica que feia propensa a la gent a allunyar-se dels que eren diferents. Però avui dia això ha canviat molt, perquè el cervell ha desenvolupat la part de la raó, l’escorça cerebral, i aquesta és absorbent de l’educació. Per això l’educació pot conduir a l’odi, crear prejudicis, fòbies i filies, fins i tot contra coses que ni tan sols coneixem de manera directa.

—Llavors, l’odi es pot prevenir?

—Aquesta és la bona notícia. L’educació que no inciti a l’odi, a buscar la confrontació, serà preventiva. Això no vol dir que l’odi s’elimini de la societat: els humans tenim molts motius de confrontació en la vida diària, en l’àmbit familiar, social, lúdic o polític. I tenim una educació molt propensa a la comparativa, al ‘jo versus el tu’, al ‘meu versus el teu’. La comparativa ha estat una font de progrés però també de confrontació. Com a neurocientífic que també explora el món de l’educació, soc molt partidari de l’auto competència, més que de la competència amb els altres, que sol ser font d’enfrontaments, enveges i odis.

—L’odi té la necessitat de ser compartit?

—Absolutament. Quan odies en solitari tens el dubte de si el teu odi està justificat. Si trobes gent que odia el mateix que tu, la teva autoestima no es veu danyada, perquè el que sents és compartit. Per tant, la gent que odia està constantment buscant altres que odiïn el mateix, i això els fa sentir millor.

—Però l’odi és una font de malestar per a la persona que odia.

—Sí. No hem d’oblidar que l’odi és una emoció negativa, corrosiva quan s’instal·la en la vida d’una persona. Quan s’odia, el que es veu perjudicat no és l’odiat, sinó l’odiador. Quan l’odi és un ‘modus vivendi’ danya el sistema immunitari, el sistema cardiovascular, al cervell i les neurones. És una font d’estrés.

—L’odi és justificable en determinades circumstàncies?

—Jo no diria mai que l’odi és justificable. Com ha de ser justificable una cosa que et fa mal? Ara, explicable sí que ho és, en el sentit que a la nostra societat hi ha molts motius per odiar, i molts són inevitables. L’odi és una emoció i com a tal se’ns imposa. Segons la psicologia, una de les coses més odiades és l’exparella. Estic segur que en alguns casos té una explicació, però en la majoria és un odi irracional, no trobaries una raó clara i contundent per seguir odiant una persona que ja no forma part de la teva vida.

— Què li sembla que l’odi estigui tipificat com un delicte?

—És correcte. Per una raó: l’odi no el podem evitar, se’ns imposa com totes les emocions. Però la nostra reacció davant d’aquesta emoció sí que la podem controlar. El codi penal condemna el fet que, si tens més d’una opció d’actuació, hagis optat per la dolenta. La culpabilitat no està a odiar, sinó en matar perquè odies.