Pendent dels malalts les 24h durant 25 anys

Bata blanca de l’ICS amb un pin del Nàstic en una solapa i una petita creu platejada en l’altre; a la butxaca el mòbil, per quan el busquen. El mossèn Xavier Fort avança a poc a poc pels passadissos de l’hospital Joan XXIII, no pas per manca d’agilitat, més aviat perquè molts pacients i familiars que surten per estirar les cames, el paren a cada instant per saludar-lo i explicar-li els darrers avenços en la seva salut. Al centre hospitalari tant professionals com usuaris tenen autèntica devoció per ell. Sempre alegre, bromista, divertit i proper; assevera, per tranquil·litzar a alguns malalts, que ell té les claus de Sant Pere «i vigilo perquè no me les robi... És capaç d’obrir la porta, que és pescador i me’l conec bé!», diu rient, rememorant els anys en què va ser rector a l’església del Serrallo.

Fort està enamorat de la seva feina a Joan XXIII: «Aquí hi ha una certa predisposició a estimar. Petites accions que al carrer no tenen importància, a l’hospital tenen un valor enorme. Com ara un pacient que et busca la mà perquè li donis forces... Quan veus que una persona que s’ha passat mesos aquí, es cura, no té preu el que sents», apunta. Aquest mes de desembre es compliran 25 anys –des del 1992– de la seva arribada al centre, que va ser força casual: «El mossèn que hi havia en aquells moments a l’hospital va caure malalt i el Bisbat ens va posar a alguns per suplir-lo. El que es va enganxar més a aquesta feina vaig ser jo, i ja m’hi vaig quedar», recorda.

La meitat de les cinc dècades d’història del Joan XXIII –i de forma inherent, la de Tarragona– han passat per davant dels seus ulls. El sacerdot les ha vist de tots colors, i també ha vessat moltes llàgrimes consolant a familiars. Dels milers de pacients als quals ha fet costat, recorda amb molta tristesa els anys en què a l’hospital, es tractaven totes les etapes de la leucèmia infantil –ara part es deriva a Barcelona–: «Era horrorós quan algun moria. Un nen amb el qual et passaves les hores jugant i que després l’haguessis d’enterrar... No es podia aguantar», exposa. Fort encara duu a alguns d’ells ben presents en la memòria: «Amb una nena jugàvem a metges i ella em feia de doctora a mi. Em punxava al pit, com li feien amb ella. Sempre em deia: “Porta’t bé i no riguis!”». El mossèn emmudeix uns moments en recordar-la. El sacerdot i els sanitaris ho passen especialment malament, a nivell emocional, quan els hi arriben casos d’accidents on s’han vist involucrats nens petits i joves. «Quan llegeixes la notícia al diari d’un accident no te’n fas a la idea, nosaltres aquí, ho vivim. Veus i estàs amb els familiars i sents els crits i plors d’una mare... No hi ha consol, no es pot aguantar. Al final plorem tots», exposa. Per poder assimilar alguns d’aquests moments esquinçadors, el sacerdot es recolza en la resta de treballadors de Joan XXIII: «Hem arribat a fer una família i això no té preu», explica.

Fort compleix en el dia d’avui, 25 de setembre, 80 anys, viscuts amb molta intensitat: en ordenar-se mossèn el 1963, va treballar de professor en diverses localitats tarragonines, temps després viatjaria pel món duent els valors de l’Evangeli i de la fe cristiana, primer als Estats Units, després a Brasil i finalment a les mines de carbó de Bèlgica. Val a dir però, que mossèn Fort no basa la seva tasca a Joan XXIII en catequitzar. «Seran catòlics, no ho seran? És igual això, l’important és que són persones i al damunt malaltes. Has d’oferir molt d’afecte i amor», resumeix. Aquesta entrega afectiva la realitza sigui l’hora que sigui, 24 hores al dia, 365 dies l’any, ja que viu al mateix hospital. Si és de matinada i està dormint, però algun pacient o familiar reclama la seva companyia, s’enfunda la bata blanca i baixa. Un vincle tan fort amb els malalts l’ha portat a viure situacions veritablement rocambolesques i divertides. Ha oficiat bodes de tota mena, en habitacions, en despatxos i a la mateixa capella. Sense anar més lluny, fa dues setmanes, una dona que havia trencat aigües i que ja estava ingressada per parir, li va demanar casar-se abans de tenir el fill. Això va ser a la tarda i a la nit va acabar donant a llum.

Fort compleix avui els 80 però encara li queda molta corda. La jubilació, ni se la planteja de moment: «Mentre pugui caminar, no faci nosa i no se me’n vagi el terrat del tot, seguiré», desvetlla. Doncs que sigui per molts anys més, mossèn.