«Sempre hem pensat que a la botiga hi havíem de tenir producte de Tarragona»

— Com sorgeix la idea d’exposar tot el material editat per la botiga a l’Escola d’Art i Disseny de Tarragona?

—Jo vaig estudiar a l’Escola d’Art del carrer Santa Anna. Després d’anys de fer productes a la botiga amb motius de Tarragona teníem molt material. Un dia vaig pensar que podíem exposar-lo, i parlant amb una noia de l’Escola em va dir de fer-ho allà. S’hi poden veure 24 calendaris, vint-i-pico mocadors, samarretes… Hi ha molt de material, perquè cada any hem fet un o dos productes com a mínim.

— Ha estat fàcil recuperar tot aquest material?

— Un 80% el tenia guardat, ho he anat desant en arxivadors, tot i que, per exemple, les dates no les tenia i les he hagut d’anar buscant. De la primera samarreta, que era de castells, no en tenia ni una. Vaig haver de buscar al dissenyador que la va fer, i per sort sí que la tenia, i per això és l’única que tinc amb fotocòpia de color. I les altres casi totes les he trobat. Però hem hagut de fer una mica de memòria, perquè vulguis o no, algunes tenen vint anys. Tot això m’ha servit també per fer una mica d’arxiu, de veure tot el que hem fet, i la veritat és que fa bonic.

— Com era la botiga, fa trenta anys?

—Primer, molt petita, perquè només era una part d’aquesta que tenim ara. Vam agafar la botiga a uns nois que tenien una lleteria i, al cap d’uns anys, vam poder ampliar amb l’altra part. Primer vam començar amb quadres, però d’una manera molt innocent, perquè no en teníem ni idea. Venia la gent a comprar per Nadal i no sabíem què haviem de fer… Portàvem el bagatge d’una botiga a la Part Alta, l’Ou com balla, i vam venir aquí una mica de xiripa, perquè va ser la casualitat que aquell noi es passés la botiga. Vam començar amb obres d’art i emmarcat, i després hem anat evolucionant segons el que la gent demana.

— Vau ser pioners a la ciutat en l’aposta pel disseny gràfic com a element de marxandatge.

— Si sóc una mica presumida potser diria que sí, perquè en aquell moment no hi havia coses de Tarragona que tinguessin un puntet especial. En aquella època també va començar l’interès del que és popular. Vam ficar el nom d’El Negrito i la Negrita perquè estàvem en un moment com de remuntada de les coses nostres, fins llavors es posava el nom del propietari o un nom anglès. Vam inaugurar amb gralles i va ser molt bonic; avui això potser és molt normal, però en aquell temps no ho era tant. I des de llavors sempre hem pensat que havíem de tenir producte de Tarragona. I així continuem.

—Tarragona sempre ha estat una font d’inspiració.

— Sí, i creiem que ha de ser així. Tu vas a Anglaterra i la bandera te la posen fins i tot al paper de vàter. Per què aquí nosaltres no hem de tenir també la nostra imatge?

— Quin és el procés de creació de cada element nou?

— Hi ha hagut diferents maneres. Jo havia treballat en publicitat, i vulguis o no aquest concepte el tens molt present. De vegades coneixes artistes i els ho dius. De coses rares n’hem fet moltes, amb els anys n’aprens per un costat i per l’altre en desaprens. Però normalment busques l’artista i després fas la producció.

— Teniu la sensibilitat de buscar artistes locals.

— Sí, tot i que de vegades hem tingut artistes de fora. Al principi havíem treballat molt, amb Kukuxumusu, perquè eren molt populars i feien coses molt gracioses, i ens van impulsar molt la venda de samarretes. Però els artistes d’aquí també els tenim presents, tot i que de vegades crec que podrien ser ells qui ens oferissin més coses. Estem pensant si un any farem un concurs... Ja ho veurem.