Després que Helena Miquel abandonés el grup, Delafé publica un nou disc «menys ensucrat»

La sala Zero de Tarragona acollirà, aquest dissabte, un concert de Delafé. L'actuació començarà a les 10 de la nit, i també comptarà amb la participaciódela cantautora Carla, que debuta amb el treballNight Thoughts.

La trajectòria de Delafé y Las Flores Azules va fer un gir l’any passat amb la marxa d’una de les seves dues ànimes, Helena Miquel. Oscar D’Aniello és ara Delafé, a seques, i publica un nou disc en què es reconeix la marca del grup de sempre, però amb menys edulcorant. ‘La fuerza irresistible’ (Warner) és segons el seu artífex un treball de so «més guerriller» i en què a voltes s’expressa amb més duresa que anteriorment. «És una mica suïcida perquè la gent identifica un grup amb una sensació, i jo estic despistant l’audiència constantment», assumeix. En qualsevol cas, D’Aniello segueix cantant en primera persona, conjurant-se a «omplir de contingut la vida» per no sucumbir a la foscor del món.

Quan l’abril del 2015 Helena Miquel li va comunicar que deixava Delafé y Las Flores Azules, Oscar D’Aniello va haver de replantejar un disc que ja tenia pràcticament enllestit (al seu cap) i que pensava publicar al setembre, explica el músic. Un any després i ja com a Delafé, a seques, presenta ‘La fuerza irresistible’ amb l’adéu a Las Flores Azules ben digerit.

El protagonisme vocal del cantant és ara total, si bé el disc compta amb diverses col·laboracions d’artises com La Bien Querida, Carlos Cros, Priscila i la mateixa Helena Miquel (en dues cançons). És també un àlbum«menys analògic», senyala l’artista, amb més presència de teclats, sintetitzadors i «bases gruixudes», cosa que li permetrà dur-lo en directe a tot arreu fins i tot sense banda, en companyia de Dani Acedo (co artífex del disc).

El primer disc del grup després de la marxa d’Helena Miquel és «molt més potent i guerriller», apunta D’Aniello recordant alguns temes«bonics» i més amables de discos anteriors. Tot allò que s’havia «reprimit»llavors –«ser més dur, més ‘monkey’ (animal), cagar-me en sa puta mare», expressa- té cabuda a ‘La fuerza irresistible’.No és, però, un disc rancuniós ni fosc, assegura el cantant. Les cançons són més aviat un al·legat a l’esperança i a creure«en ideals i impossibles com a forma d’agafar-se a la vida. «Sóc un tio molt pessimista, per això per mi les cançons són mantres que em repeteixo constantment per tirar endavant», confessa.El millor exemple d’aquest tarannà es troba a ‘Tenemos un don’, una cançó lluminosa on Delafé reivindica que tothom té alguna cosa que el fa especial, i on reprodueix una cita de l’ex president uruguaià José Mujica: «Nada vale más que la vida. Luchen por la felicidad, y la felicidad es darle contenido a la vida».

Camaleònic, per bé i per mal

Oscar D’Aniello reflexiona sobre el grup, i considera que el seu fort és haver estat una rara avis en el panorama musical català i espanyol. Un grup poc classificable en un gènere determinat però«que tothom identifica», destaca en clau positiva. L’altra cara de la moneda és que ningú sap on col·locar-los exactament, o per dir-ho en paraules seves, «estem en terra de ningú».

Per acabar-ho d’adobar, el nou disc se separa una mica del to habitual del grup. Al respecte, D’Aniello assumeix que ser «tan camaleònic» és un «perill», considerant que la gent identifica un grup amb una sensació, «i si en vol una altra buscarà un altre artista».Amb tot, el músic segueix defensant la seva proposta i manté que la seva font d’inspiració és la música negra. «A vegades em diuen que faig música d’autoajuda, i jo penso ‘que no escoltin música gospel, soul o funk, perquè això és el que fan tota l’estona’».