x
Cercador de l’Hemeroteca
Español
Seccions

Tarragona Reus Costa Daurada

Tarragona
27.3 º
12.96 Km/h
Maria Lluïsa Amorós Autora del llibre 'Els nens de la senyora Zlatin' (Columna ed.) Llibres

«Tenim el deure de preservar la memòria històrica per a les generacions que vindran»

L'escriptora reusenca va quedar finalista del Premi Ramon Llull amb una novel·la ambientada a França i Barcelona durant la Segona Guerra Mundial 

Actualitzada 02/02/2021 a les 07:51

—La seva novel·la es basa en uns fets reals, l'arribada, l'any 1943, al poble francès d'Izieu d'un grup de nens i nenes jueus rescatats dels camps de concentració. Com arriba a les seves mans aquesta història?
—Jo tenia esbossada una història sobre els nazis que hi havia a Barcelona als anys 40, però a través del meu marit vaig descobrir la història dels nens d'Izieu. Em va sorprendre, perquè aquests fets aquí no són gaire coneguts. Vam anar a Izieu a conèixer la casa on van viure, vam poder parlar amb el director del memorial i accedir a tota la documentació. Trepitjar aquell entorn, entrar a les habitacions i recórrer aquell indret tan tranquil i encisador va fer que, a l'hora de posar-me a escriure, em pogués traslladar a la història d'aquells nens. És una història basada en fets reals, però m'he permès la llibertat de reinterpretar el relat. 

—Com va ser possible que els nens arribessin fins a aquell indret? 


—La Sabine Zlatin era una infermera de la Creu Roja que treballava per treure els nens jueus  que hi havia tancats als camps de concentració francesos. Els portava d'amagat a la zona de França lliure de nazis. Els va anar traient amb comptagotes, moltes vegades amagats a sota de la seva capa. La Sabine busca un lloc per amagar-los i troba una casa a la zona del Roine on estaran aïllats. 

—En paral·lel hi ha una altra història que ens trasllada a la Barcelona dels anys 40 i a l'Hotel Ritz, punt de trobada dels nazis aixoplugats sota el règim franquista. Com s'ha documentat per escriure aquests episodis?
—A la novel·la hi ha dues històries que transcorren paral·leles fins que arriba un punt en què es troben, gràcies al protagonista. La guerra i la postguerra espanyoles sempre m'han interessat, i de fet ja havia escrit un parell de novel·les que en parlaven. Ara, ens trobem uns nazis que viuen tranquil·lament a Barcelona protegits pel franquisme. Les famílies que havien viscut la guerra i la postguerra, que van ser tan dures, en general no en parlaven als fills, segurament per  protegir-los. Però a mi sempre m'ha interessat. A la meva família sí que se n'ha parlat i a mi m'ha agradat escoltar a la gent gran. Així que he treballat a través del que jo he conegut, a través de la bibliografia i de la premsa de l'època, que també és significativa.

—Com era aquell ambient al Ritz?
—Era una mena d'oasi respecte a la gent que passava gana, que eren víctimes de detencions, afusellaments al Camp de la Bota, que havien perdut els éssers estimats i que no tenien res a veure amb aquella opulència. Al Ritz feien meravelles. Si ens mirem els menús que servien, ara ens poden semblar normalets, però eren plats exquisits en comparació amb el que hi havia a fora.

—La novel·la s'articula a través de la investigació que fa un jove periodista, Octavi Verdier, que acaba obsessionat per la història. És una sensació que vostè també ha viscut, aquesta obsessió per una novel·la? 
—És diferent. Aquest periodista té molta curiositat per saber qui era el seu avi, un home amable, estimat per tothom, però que  quan ell era petit no li deixava entrar al seu despatx. Quan es fa gran i l'avi ja no hi és, l'àvia tampoc li deixa entrar per respectar la memòria del seu home. Fins que un dia hi pot accedir, i va descobrint coses que tenen relació amb el llibre que havia començat a escriure. Va estirant el fil, però ningú de la família li vol dir res, i ell sent que aquell silenci és còmplice dels secrets de l'avi. Això fa que es vagi obsessionant. Jo no m'hi puc comparar, quan escric les històries les visc, em fico a dins, però puc desconnectar.

—Creu que és important treure a la llum secrets del temps de la guerra, encara que això pugui ser dolorós?
—Sí. Preservar la memòria històrica és important i és un deure que tenim amb les generacions que vindran després. Ho hem de fer. Penso que ho han de saber, no poden viure només al dia. El present i el futur són importantíssims, però conèixer el passat ens forma com a persones.

—Amb aquesta novel·la ha quedat finalista del Premi Ramon Llull. Com ha viscut aquest reconeixement?
—Feia molt de temps que no em presentava a un concurs, perquè tinc la sort que, quan acabo una novel·la, de seguida me la publiquen. Per a mi és una gran satisfacció haver quedat finalista d'un premi tan important, i també que l'editorial i la meva editora, Glòria Gasch, s'interessessin per la meva novel·la. Tant ella com el seu equip han tingut un tracte exquisit.

—Quan es farà la presentació?
—Aquest dissabte, 6 de febrer, a les 12, a la botiga de la Casa Navàs de Reus, amb la Historiadora de la literatura i Crítica literària Rosa Cabré.

Temes relacionats
Comenta el contingut : «Tenim el deure de preservar la memòria històrica per a les generacions que vindran»
Diari MesDiari Mes és una marca registrada de Tamediaxa, S.A.

Redacció i administració: Carrer Manuel de Falla, 12 Baixos. Tarragona

977 21 11 54

Redacció a Reus: Carrer Llovera, 18. 1r 1a. 43201 Reus

977 32 78 43

diari.mes és un mitja
auditat per OJDInteractiva
Diari Mes

Amb la col·laboració de:
Diari Mes