«El dia que al rugbi se li presti l'atenció que es mereix serà molt potent»

—Com arriba el rugbi a casa nostra?

—Aquest esport neix l’any 1823 a les illes britàniques. Des d’allà desembarca a França i així arriba a la Catalunya del Nord. L’any 1911 ja es juga el primer partit a Barcelona entre l’Espanyol i la Société Patrie, un equip format per francesos establerts a Catalunya. Una altra data important és el 1922, quan es crea la Federació Catalana de Rugbi.

—Aquest fet devia suposar un pas important.

—Sí, la selecció catalana va anar jugant i aconseguint un bon palmarès. El rugbi es va anar fent popular, fins al punt que la Federació francesa va convidar la catalana a formar part de la FIRA (Federació Internacional de Rugbi Amateur). Però després de la Guerra Civil l’òrgan federatiu català va perdre la seva autonomia i va passar a jugar només partits amistosos. Després, als anys 60, hi haurà un repunt del rugbi, i tot i ser minoritari, l’esport es va consolidant. Però, com apunta un dels entrevistats del llibre, Jordi Homs, el rugbi és encara un gegant adormit. El dia que se li presti l’atenció que es mereix, serà molt potent.

—El seu llibre recull deu entrevistes a persones vinculades a aquest esport a casa nostra. Com han fet la selecció?

—No volíem que fos un llibre per a la gent del rugbi, sinó per a tothom. Hi ha tota mena d’entrevistes, persones que parlen de forma més anecdòtica, altres tenen un to més històric, altres converses són romàntiques i també n’hi ha de més analítiques.

—Hi ha hagut entrevistes que l’hagin sorprès?

—Tenia moltes ganes de parlar amb José Antonio Sancha de Prada, perquè tots els entrevistats me l’anaven anomenant. Va ser internacional amb la selecció espanyola i va fundar el primer equip de rugbi femení l’any 1978. També vaig poder parlar amb Bet Boloix, una dona que va formar part d’aquell primer equip de rugbi i que, per tant, és de les pioneres d’aquest esport. També va ser interessant conversar amb Albert Malo, que va ser internacional en l’únic mundial en què va participar Espanya i va estar molts anys a l’elit mundial. Jordi Homs, per la seva banda, em va obrir els ulls per comprendre el rugbi des d’un punt de vista històric, fent-me entendre el rugbi català a partir de la història del rugbi de la Catalunya del Nord. També em va agradar parlar amb David Compañón, el pare de l’Aitor Compañón, coautor del llibre, i que és un veterà del rugbi amb el F.C.Barcelona.

—No hi podia faltar tampoc el tarragoní Andrés Lechuga.

—Sí, som companys i hem compartit molts partits i cerveses. És el president del Rugbi Club Tarragona i s’ha deixat la pell perquè aquest esport continuï a la ciutat. Fa molts anys que lluita per coses com tenir un camp propi. Ell explica el seu primer contacte amb l’esport, a l’escola Turó, amb dotze anys.