Diari Més

Tribuna

Aixecada dalt d'un Turó (VII)

Exregidor de Cultura de Tarragona

Creat:

Actualitzat:

23 de gener de 1939. Tarragona va ser ocupada per les tropes de Franco. No trigaren res a establir-se i afegir la pressió determinant el moment polític que ens esperava. Celebracions, misses de campanya i desfilades militars, tot a la Rambla. Al mateix temps que la goma d'esborrar va funcionar a tota velocitat tancant la porta als costums de la nostra vida. Punt per punt s'imposà el franquisme descartant els nostres sindicats i en tromba imposar el Sindicato Vertical del Movimiento Nacional a la casa Cobos (Rambla cantó Ixart). Suprimir l'Ateneu Tarraconense dels baixos del núm. 20 de la Rambla establint allí la Falange Española y de las Jons i al pis de dalt la Sección Femenina de Falange.

A dojo fent-ne un gra massa d'humiliar la ciutat, a escala faraònica s'apoderà del nom de la Rambla endinyant-nos la «del Generalísimo» i àdhuc, per no quedar-se curt suplantà l'apel·latiu dels carrers que li va caldre nominant-los els noms que hi passaren pel folre (exemple «Comandante Rivadulla» al Gasòmetre). Els tarragonins van haver de fer cloc-i-piu, atemorits de l'irracional exhibida per aquells partícips d'un cop d'estat. Per si de cas un valent s'hi oposà li clavaven un estat penitenciari «cinc estrelles» a la Presó assentada sobre l'Amfiteatre Romà o bé després transportat cap amunt, acompanyant als 1.360 presoners polítics del Castell de Pilats o a Les Oblates, presó de dones del carrer del Portal del Carro si eren dones.

Mirant de resumir i agafant un caire important, a la bestreta per tot arreu aquella fòbia contra qualsevol senzilla catalanitat aparegué: «A partir de ahora habla en cristiano». Als col·legis, darrere del mestre el Santo Crucifijo i foto del Generalísimo Franco foren els testimonis que el català se n'anà aigüera avall gairebé tots els quaranta anys de dictadura. És a dir, una generació d'analfabets del nostre idioma. No es podia fer cas dels mitjans, que proclamaven el benestar del franquisme i els era difícil escoltar la radio lliure. Si tenien un aparell era subjugat, controlat perquè s'havia de declarar i pagar l'impost obligatori de Radioaudición. Si a més cedia a la temptació d'escoltar emissions en espanyol de Radio Pirenaica s'ho jugava tot. D'altra banda, enmig d'aquella promiscuïtat de vencedors i vençuts vivien bé els benestants, els poderosos, els nous ultres emergents, els afins al règim i alguns comerciants. Per a la resta, arronsar les espatlles davant la fòbia del vencedor i sofrir en el fonamental: el nodriment i manteniment familiar. Calia avenir-se a la situació i apanyant-se comprant a la botiga els queviures, ínfims en qualitat i quantitat, mitjançant la Libreta de racionamiento i només amb els cupons designats per a cada família.

El nou Gobierno Civil mostrant engegar a Tarragona un tracte de favor, propicià distraccions esportives, culturals, cinematogràfiques i d'altres. Pactant-ho amb l'Església catòlica, organitzat per la Falange i d'antuvi sotmès a la censura. La gent, a mal borràs i a contra cor acceptà, perquè s'havia d'aprendre a viure en la precarietat i ser comportívols en què el jovent hi participaren. No cal dir-ho, si volies de més a més un bon tracte calia associar-te al Frente de Juventudes.

Per a compensar tanta gratificació al temps dictaren decisions amb rancúnia, no fos cas que oblidarem qui mana. I fent de llenyataires prohibiren el Carnaval i d'altres manifestacions paganes típicament nostres, com per exemple les Dames i Vells o la Santa Espina. Pel que fa a la Setmana Santa sí que ajuda-ren a correcuita, però posant soldats a fer d'Armats. No era de platja ni de i vacances com ara, calia treballar menys dijous a la tarda i el Divendres Sant quan la ciutat bullia silenciosa i creient. Els preparatius transformaven la Rambla per fruir del seu vaixell insígnia religiós: la Processó. A l'alçada de Mendez Nuñez fins a Sant Agustí, als dos costats s'instal·laven llotges familiars de fusta amb baranes, que es llogaven per veure-la. A la resta de carrers per on passava, els veïns baixaven cadires de casa i una manteta a les cames per si feia frescor. Com a part del procés, el Dijous Sant a la tarda, els tarragonins passejaven mudats com els diumenges per complir amb la trajectòria i la tradició de visitar els Monuments de les esglésies, sinònims de bellesa i glamur. El divendres tota la ciutat pendent del compungiment súmmum i els informatius obrien amb: la Processó del Silenci.

Un any vaig anar amb la mare a veure-la a la Rambla San Carlos, (Rambla Vella) més enllà de les imatges m'agradava el pas dels armats. Ho recordo ara de bell nou, aquell silenci sepulcral de penitents amb creus de fusta negra. De cop i volta, una escruixidora repicadissa que metralladora ressonà amb estridència i convertí la processó en un terrabastall de gent, penitents i assistents atemorits. A l'envoltada de dubtes, sonaven crits de maquis –guerrillers antifranquistes que a les muntanyes s'enfrontaven a la «Guardia Civil» i amoïnava els franquistes– que fou aclarit amb un breu comunicat: algú va llençar un gat encès a la processó i en la fugida, la confusió i esfereir feu rebotar les múltiples creus negres.

Eren temps de successos senzills, però passaven coses de voltatge polític. Cicle atapeït d'interrogants de com agafar-ne les regnes de la família patint tantes limitacions, com respirar, viure i conviure amb la imatge present dels exclosos, els desposseïts i els de temença per ser catalanistes moderats. Però tots decidits a l'intent de recuperar la convivència precedent. Tan bon punt com quan tothom començava a reviure, apareixíem aliens a tot, la xicalla com jo, el futur que vivia el procés natural de la vida, que volíem divertir-nos jugant feliços amb qualsevol trastet. Vaig tenir-ne prou quan l'endemà dissabte, anant al port prop del far a pescar al penjat amb la meva canyeta, assegut al pesquer de fusta aconseguí sortós dos esparralls i una castanyola, que vaig llençar, era massa negra.

tracking