Fugir de Turisme

Benvolgudes i benvolguts, jo era petit i d'aquell gat en recordo ben poca cosa. Ja no sé si era blanc o negre, vell o jove, o si tenia els ulls verds o blaus. Només recordo que va tenir la desgràcia que el seu amo visqués en un carrer on pràcticament era l'únic gat enmig d'una munió de gossos. I, des de molt petit, va aprendre el que diàriament, fins al dia de la seva mort, es va convertir en la seva obligació: fugir. Sí, un gat envoltat de gossos aprèn aviat a fugir. Anant o tornant de l'escola, tan aviat el veia a un cap del carrer com a l'altre, o dalt d'un arbre o damunt la teulada. El gat sempre fugia. I, fixem-nos que, quan hom fuig, el que menys interessa és saber d'on véns i cap on vas. El gat de la meva infantesa no sabia mai d'on venia ni a quina teulada acabaria aquell dia la seva persecució.

Avui no em sé estar de dir que aquell gat em fa pensar en un tipus de turisme que avui nosaltres mateixos fem: és el que en diria «fugir de turisme». Sí, també nosaltres fugim de vacances –ho hem percebut especialment aquest estiu– o fugim el mateix cap de setmana. De què fugim? Cap on fugim? Si la nostra fugida acaba a la Costa Daurada o a la Costa Brava, o cap a muntanya, cal dir que és pura coincidència d'aquella ocasió. Però diem amb satisfacció que hem deixat enrere la feina, les preocupacions, és a dir, hem fugit de tota una sèrie de coses que ens aclaparaven. El pare fuig del seu treball quotidià, la metgessa del neguit de la consulta estressant, la mestressa de casa de les parets del pis, els nois i noies dels seus professors…, i crec que una gran majoria fuig d'una vida monòtona i sense massa sentit. I aquest escapar-se no sap on acabarà.

Fugim, al capdavall, per oblidar-nos de pensar en nosaltres mateixos. Ja ho analitzava perspicaçment Blaise Pascal en els seus Pensaments, a la primera meitat del segle XVII, quan escrivia: «Des de la infantesa es carrega els homes del neguit del seu honor, del seu bé, dels seus amics, i encara del bé i de l'honor dels seus amics. Se'ls aclapara d'afers, de l'aprenentatge de les llengües i dels exercicis, i se'ls fa sentir que no podrien ser feliços sense que la seva salut, el seu honor, la seva fortuna i la dels seus amics estiguin en bon estat, i que una sola cosa que manqui els faria malaurats. Així se'ls dóna càrrecs i afers que els fan marejar des que comença el dia […]. ¿Què es podria fer de millor per a tornar-los malaurats? […]. Només caldria treure'ls tots aquests neguits; perquè aleshores ells es veurien, pensarien el que són, d'on venen, on van […]. I per això, després d'haver preparat tants d'afers per a ells, si tenen una mica de temps de descans, se'ls aconsella que l'emprin a divertir-se, a jugar, i a ocupar-se sempre tots sencers...» (Pensaments, n. 207).

Caldria no deixar-se emportar per aquesta mena de fugida col·lectiva que, com el gat de la meva infantesa, mai no se sap d'on ve ni on acabarà, perquè ens passem la vida fugint, en el fons, de nosaltres mateixos. I, donat que ens oblidem de pensar en el sentit que té la nostra vida, en aquest fugir i escapar-se no sabem mai d'on venim ni cap on anem.

Ben vostre.