Anant cap al Tribunal Suprem, el taxista conduïa cantussejant unes ranxeres que havia compost ell mateix, «però para las letras soy muy malo. ¿Usted que es periodista no me escribiría canciones?». Quan vaig baixar, al carrer de Gènova, estava davant la seu del PP. Vaig riure pensant que després de la proposta freaky viscuda en aquell Seat Toledo només em faltava que la Cifuentes m'encarregués fer el seu programa electoral. Fi del primer acte.
Poc després d'inaugurar-se el segle XXI, a la productora El Terrat, el Cassadó devia tenir a una taula un joc de cartes amb els noms dels guionistes, i a mi em va tocar un programa que presentava el Fermí Fernández. Li escrivia els monòlegs i fins i tot vam compartir càmera. Vaig pensar que ja no tornaria a escriure per a un actor, tot i que algun discurs polític sí que ha caigut. Fi del segon acte.
L'alcalde del Serrallo, el Pitu Mosquit, m'ha tornat a embolicar. El sistema sempre és algú que li demana esclaus i el Tules agafa el telèfon, envia míssils a Cuba, atura una guerra o parla amb Kissinger. Total, estic escrivint lletres per a un concert del Cor Ciutat de Tarragona dedicat al món de la mar. Es titula «L'aigua infinita» i el dirigeix el Xavier Pastrana, un home amb una qualitat personal i professional molt similar a la del Pep Escoda, que és qui pensa en les imatges. I presentarà l'acte aquell per a qui escrivia monòlegs fa vint anys. Per cert, aquest Pastrana -diuen que és un crack- us sonarà perquè era el director del Rigoletto del Camp de Mart. Dissabte 25, a dos quarts de vuit i a les nou del vespre al Museu del Port, us esperem el Pep, el Fermí, el Xavier i el Moi. He estat a un assaig i flipareu! Sí, tot és màgic, però el més bonic és que és gratis. Osti! Se m'ha oblidat preguntar-li al Fermí si canta ranxeres.