L'Enric Calabuig, un company de feina, i jo vam anar a un camí entre Reus i Salou a provar el meu primer cotxe. Era un Seat 850 Coupé Especial. Jo encara no sabia conduir, tenia disset anys, però vaig posar-me davant el volant. I en un moment donat vaig dir: «i aquesta palanqueta?». Era l'intermitent. El feien anar molt els professionals de la conducció, camioners i xofers d'autocars, per indicar-te que podries avançar-los sense perill. Els avançaves i després tocaves el clàxon en senyal d'agraïment. Ja, ja sé que això que he escrit és com si estès cantant «Dos gardenias para ti», o sigui «d'antes», com diria el meu «jefe». Sempre ho poso en castellà perquè si escric «cap» és una paraula que, com la Jéssica Albiach, dona peu a moltes confusions. De res.
Tot això que he escrit té una intenció, informar-vos que cap a les sis de la tarda del 18 de setembre del 1978 va ser la primera vegada que vaig fer servir un intermitent. Ara el que busco és saber en quin moment un conductor decideix que la palanqueta ja no cal accionar-la. Qui li diu o si ho pensa ell amb el cap.
En un dels meus viatges al Serrallo en moto he entrat al carrer Pere Martell, anava darrere d'un autocar d'una companyia que no diré però que tots sabeu quina és. En un moment de la trajectòria m'he preguntat si el vehicle de passatgers entrava a l'estació de busos, seguia recte o potser, com a «Retorn al futur», sortia volant. El que ha estat a punt de sortir volant he estat jo quan el vehicle, més llarg que aquesta legislatura, ha girat sense la llumeta. Si fos l'amo de la companyia el fotria al carrer i que només pogués conduir una fusta amb rodaments. Ell segurament diria «ei, que no em pots acomiadar per això» i jo li diria «jo soc d'antes», com diu el meu cap. Veieu com queda confús?