Diari Més

Creat:

Actualitzat:

Mixeta està amoïnada, perquè a Vallsgat ja no saben on posar els mixos, i ara també els gossos, abandonats. Voleu acollir-ne un mitjançant adopcionvg@gmail.com? No us en penedireu. Diu també que els humans hem arribat a una perversió interessada dels mots. Un d'ells és «oligarca». Aquesta expressió es fa servir ara per referir-se als multimilionaris russos i no és encertada. Rússia no és una oligarquia, sinó una «autocràcia». Per parlar d'«oligarquia» els milionaris haurien de tenir poder. Si en tinguessin, segurament haurien frenat el Sr. Putin abans de rebre del crostó. Putin, per ara i tant, és un «autòcrata», com ho eren els tsars o ho era Stalin. Els milionaris, de moment, no manen allí. El diccionari ens dona la definició exacta: «Autocràcia: Forma de govern en què el sobirà té un poder absolut.». Canvieu «sobirà» per «líder» i ja teniu la cosa ben centrada. A l'altre costat, als Estats Units, tampoc n'hi ha d'«oligarques», perquè aquell país no és sinó una «plutocràcia». Si agafem novament el diccionari veurem què significa aquest mot: «Forma de govern en què el poder està en mans d'un grup social minoritari o reduït que l'exerceix prevalent-se del seu poder econòmic.» Heus ací la definició correcta d'aquella suposada «democràcia», perquè, sempre amb el diccionari a la mà, veurem que aquesta forma de govern no l'ha tinguda mai ningú, ni els atenesos que la inventaren, ja que «democràcia» significa «Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d'interès col·lectiu.» I això, amics meus, en el planeta Terra no es dona enlloc.

Curiosament, el diccionari ens ofereix un parell d'accepcions sobre «oligarquia». Una és «Govern en què el poder és en mans d'un grup reduït de persones.» i l'altra és «Grup de poques persones poderoses que dominen algun sector de la societat.». En sentit estricte els oligarques són, per exemple, els senyors que remenen les cireres a l'IBEX 35.

Un altre mot que ha vist pervertit el seu sentit és «sanció», que ha esdevingut sinònim d'«arma de guerra» o, si ho preferiu, de «terrorisme financer», accepcions de les quals ningú (NINGÚ) n'està a cobert. El principi de les sancions s'ha utilitzat en diverses ocasions en la història dels Estats Units, i està inscrit en la seva mentalitat. Per al president Jefferson el 1807, en la seva resposta contra els anglesos; pels sudistes que van creure guanyar contra la Unió gràcies a la diplomàcia del cotó; contra Corea del Nord, l'Iraq de Saddam Hussein, l'Iran... S'han usat molt, però sempre han estat un fracàs.

Els Estats Units, aprofitant el domini global del dòlar, estan convertint el «sistema financer internacional» en un de «sancions internacional». Aquesta història va començar el 1968 en esclatar el famós maig que va fer caure al general De Gaulle. La negativa del president francès a abandonar el patró or l'hi va costar el càrrec. Aquella... diguem-ne «revolució», va marcar la data en què els tipus de canvi fixos basats en el patró or van ser reemplaçats gradualment per un sistema que depenia del dòlar com mitjà principal de reserves i pagaments. L'aleshores ministre de Finances francès Giscard d'Estaing va encunyar la frase «privilegi exorbitant», en lamentar-se que els Estats Units se n'aprofitessin del domini del dòlar per conveniència pròpia.

Una altra paraula amb el sentit canviat és «ajuda» i aquí completeu-la amb l'adjectiu que més us plagui: «militar», «humanitària», «econòmica». Per a tots els estats del món, sense excepció, «ajuda» vol dir «préstec», és a dir: quelcom que s'ha de tornar i amb interessos, no és una donació a fons perdut. Després de la guerra, hi haurà també el mercat de la reconstrucció a Ucraïna, que, destruccions i pér-dues humanes a banda, restarà endeutada per molts anys. Els pobres ucraïnesos (el poble, vull dir, que els dirigents fugiran si van mal dades), ara per ara, només tenen dues opcions: el foc o les brases. Penseu que l'«ajuda» americana a la U.R.S.S. durant la II Guerra Mundial, d'acord amb la llei de préstec-arrendament (la mateixa que el Sr. Biden acaba de signar per a Ucraïna), Rússia va acabar de pagar-la el 2008, és a dir: 67 anys després!

Finalment, com a afeccionat a l'anàlisi històrica, hi ha una cosa que em preocupa: la creixent implicació dels Estats Units, i d'Europa a remolc, en aquest conflicte. No estaran jugant amb foc dient que «enviaran ajuda fins a la victòria»? Penso que és un error no deixar una sortida a l'autòcrata (o dictador, si ho preferiu) rus. En el millor dels casos, han de demostrar a Putin que, en cas d'enfrontament, i fins i tot si està aliat amb la Xina, s'enfrontarà a un adversari molt poderós. Això equival a mantenir la pau preparant la guerra. En el pitjor dels casos, això pot no impressionar a Putin, que no es pot permetre perdre aquesta guerra. Llavors poden produir-se incidents, i tots els grans conflictes han començat amb petits incidents!

tracking