Fa deu dies estava davant el Registre Civil esperant els testimonis de la meva boda quan vaig veure un marroquí que no entenia un paper que portava a la mà. Aquell home era jo a Dublín. (Ja sabeu que tinc negocis amb els independentistes irlandesos) Jo, amb americana i camisa planxada, no vaig voler ser com aquells «brexitanics» de Nottingham que, si detecten un accent anglès estrany, diuen que no t'entenen. Vaig decidir ajudar aquell home omplint-li un formulari perquè poguessin tramitar el seu permís. Aquest ciutadà era un adult, però avui us parlaré dels nens als qui anomenen MENA.
Hi ha situacions socials d'una injustícia incomprensible, que haurien de recaure en la consciència dels qui gestionen la vida dels ciutadans, o sigui, els polítics que creen lleis i que «farden» de ser protectors del ciutadà. Una de les situacions més greus que vivia el país, el gran i el petit, era que els menas, en fer els 18 anys, pul·lulaven pels carrers de les nostres ciutats sense ofici, ni benefici... ni un sostre on viure. Llavors, clar, tothom es queixava de la delinqüència, de la molèstia, però pocs deien «com collons (perdó) deixeu al carrer aquests nois sense cap protecció ni documentació?». Són innocents que s'han de protegir. Ho entendreu de seguida si penseu que heu patit un accident i un fill vostre arriba a Irlanda sol i es troba sense feina, ni papers, ni formació... De què viurà?
No sé si els de la Carrera de San Jerónimo s'han fumat el Rift, però amb la meva sorpresa i aplaudiment, han aprovat que aquests nens sense esperança trobin un camí. Ja han obert els ulls i els menors immigrants no acompanyats tindran documentació, un règim especial i un permís per treballar. 16.000 nous espanyols tindran una vida més digna. Recordeu que algun dia podeu ser vosaltres els que us trobeu a Panamà... Ep! Sense papers.