La vida ens l'han escrit els altres, sigui Déu, l'Estat o Joan Capri. En el meu cas, però, l'ha escrit un camioner. Ara ho explico. La cadena de la teva trista existència és la següent: neixes, fas la primera comunió, t'envien a la mili, et cases, tens uns quants fills, tres nets, et jubiles i traspasses, i no precisament un bar. Així que, de ben jove, ja vaig decidir aturar la cadena després de fer el servei militar per evitar seguir aquest ritual que em portaria a viure com el geni d'Aladí, dins d'una urna. Havia estat el bou indultat diverses vegades entre 1982 i 2021, en tres ocasions la barrera de la plaça de toros era baixeta i vaig poder saltar-la, però –pobre de mi!– com que ja tinc 60 anys, ja no puc fugir i m'han posat les banderilles: Em vaig casar divendres! Sí, amics, una mica precipitat perquè només fa 17 anys que vivíem junts, però l'aventura és l'aventura. I vosaltres us preguntareu: «I va ser una decisió meditada?». No, la decisió va ser d'un camioner. Resulta que estàvem amb uns amics a un restaurant de Llívia, aquella població que està a França, però és Catalunya, que diuen que és Espanya, tot i que és de Macron. Llavors la meva dona –ara sí, ara ja no és la xicota– va dir alguna cosa que va impulsar un conegut advocat de Tarragona que fa paelles a dir: «Mira, Moisés, si cruzando un paso cebra viene un camión y te atropella, ella no tendrá derecho a pensión». Jo esperava que la meva festejada cridés fort «De cap manera!», però no, va continuar menjant un entrecot amb la tranquil·litat d'un botxí amb experiència. Així que vam anar al Registre Civil de Tarragona, on molt amablement ens han donat un llibre que no pots comprar a La Capona, ni a l'Adserà... es titula De Família. Ara vaig pel carrer amb un ganivet a una mà punxant les rodes dels camions que creuen un pas de vianants.