x
Cercador de l’Hemeroteca
Español
Seccions

Tarragona Reus Costa Daurada

Tarragona
19.64 º
11.124 Km/h
Tribuna

Una de freda i una de calenta

  • Ramon Grau i Gràcia
Exdiputat al Parlament de Catalunya i exregidor de Cultura a Tarragona

Actualitzada 04/10/2021 a les 22:17

Ramon Grau i Gràcia

Ramon Grau i Gràcia

Ramon Grau i Gràcia

Acabant el mes d'agost vaig proposar-me no fotre res, és a dir un intent d'avorrir-me ensopit tot el setembre i escriure només la llista del súper. No va ser possible, al cap de dues setmanes la notícia que el Gremi de Firaires de Tarragona quedarien sense la possibilitat de muntar la fira a la nostra ciutat. En un tancar i obrir d'ulls m'avorrí l'avorriment portant-me en viatge mental a la postguerra. Segrestat per un sense fi de vivències vaig percebre la Rambla que s'acabava a l'altura del Banc d'Espanya tallada per la carretera N. 340 de València a Barcelona. La futura prolongació era un espai desurbanitzat i terròs que arribava fins a un descampat (ara Imperial Tàrraco). Gaudia de tres edificacions en solitud, la del ginecòleg doctor Girón, guaridor dels embarassos de la meva mare i la sogra, el xalet de l'empresari Marsol i la fàbrica «Mostelle, vino de uva sin fermentar» (ara prop del polèmic quiosc).

En aquella ampla i llarga esplanada cada any es muntava la Fira. Al mig la polseguera o fang i ambdós costats les barraques de tir i atraccions, acompanyat de petiteses com el moixonet que amb el pic et treia el paperet del futur que sempre era bo, la ruleta de la sort, el coco de la Habana i cotó dolç. Més avall formaven el nucli central l'esplèndid carrousel els caballitus, la «muntanya russa» i els autos de choque. Tancava la Fira el Teatro Argentino per a mayores que ara ens semblaria innocent. Tot plegat transmetia alegria, cridòria, llums, colors i músiques gruixudes barrejades.

La fira és un dels records que ens agrada reviure. Escriuria desenes d'articles d'altres bons records sobre aquella Tarragona de la postguerra. Però també es patia el martellejar dominant de la censura, sobresortint principalment la prohibició del català. Excepcionalment agraíem al Teatre Metropol – era de l'església – que per Nadal es consentia als Pastorets, però s'aplicava la ridícula acció de l'amo censor implacable. Els amics hi participàvem disfressats de vermell, érem les Fúries de l'Infern. Enmig d'aquell escenari recordo la paperassa del terrible i esfereïdor Diable. Enfuriat perquè havia estat derrotat llençava amb veu potent i aterridora el seu més immens renec censurat Closques de coco esclafades.

Ara, fins i tot jo mateix, en els que ens agrada escriure regeix una tendència a referir aquesta gaita i ometre l'altra cara de la moneda fosca i temible de la dictadura. I ho he de dir, el franquisme ens havia retirat les llibertats individuals i col·lectives. Els tarragonins – llevat els addictes al règim i famílies benestants, que gaudien de tot– ho patíem i ens entestàvem a fruir de les senzilles i amistoses relacions de veïnatge i amistats que ara expliquem. Però cal descriure aquell context ciutadà desfavorable i patidor en el qual també es passava fam i mancaven necessitats vitals, perquè el poder adquisitiu s'havia ensorrat fins al nivell de 1930, deu anys enrere. Afegint que la dictadura feixista infligí un càstig brutal als perdedors del Camp de Tarragona amb més de cinc mil Consells de Guerra, 2.300 presos polítics a la ciutat i gairebé seixanta afusellats. Víctimes sense més ni més com la del Doctor Batestini, aleshores director de l'Hospital de Santa Tecla. El més fluix era la suspensió dels drets polítics de reunió en ser més de tres persones, prohibició d'elecció, associació i opinió.

Tot començà acabada la guerra, la ciutat esbrinà el fruit amarg encetat al gener de l'any 1939. La plaça de la Font era deserta. Arribaren grups de soldats franquistes repartint-se tranquil·lament el ranxo. Balcons buits, finestres tancades, els veïns encara eren al refugi fugint dels bombardejos. Calia demostrar que ens havien ocupat i sense perdre temps el dia disset ja teníem missa de campanya a la Rambla davant el monument Roger de Llúria per a celebrar la Liberación de Tarragona. Assistien l'Administrador Apostòlic Pontifici, el nou governador Civil, l'alcalde Eusebi Mújica, diversos mandos del movimiento i un general de División que arengà a les tropes Nacionales formades, que en acabar desfilaren pel passeig de les Palmeres. D'embranzida la Jefatura de Falange va ocupar els locals a la Rambla de l'Ateneo Tarraconense, planta baixa de la casa Rosell.

El Generalísimo va obtenir des del primer moment el suport i suport total de l'Església Catòlica. I va fer-se seu allò de «Francisco Franco por la gracia de Dios». O sigui que després de crear l'Univers, el sol, els planetes i el Món, Déu vingué i li atorgà la Gràcia? No ho sé, però quedà clarament embafat en sentir al Cardenal de Tarragona Arriba i Castro dient «Franco, Caudillo invicto, el elegido». Molta parafrènia victoriosa, però cinc anys després de la liberación els progressos no venien. Per a l'Espanya triomfadora era prioritària la necessitat ajuts de tota mena. Molt de lluny obtenir-los dels EEUU. El lligam del dictador Franco amb l'Alemanya de Hitler, que fins i tot envià la División Azul per a lluitar al costat dels alemanys pesava com el plom. Amb l'intent d'un darrer recurs calia entregar-se totalment als braços dels americans sense sort, fins i tot Franco va dir-li a l'agregat militar nord-americà «España es una nación americana». Però enfront topava amb un mur molt alt, el president Truman es negava i li exigia unes condicions on figurava per endavant dur a terme la immediata llibertat religiosa. Inacceptable per al Generalísimo, a Espanya només hi cabia el catolicisme.

Però la llibertat de culte a Tarragona ja era un fet. El protestantisme vivia a la clandestinitat i cal dir que amb fragilitat alarmant em va tocar per proximitat. Essent un nen de començ de batxillerat a l'Acadèmia Roig vaig veure'm immers en la il·legalitat. Inconscient del greu perill al qual ens va sotmetre la meva mare formant part de la petita onada del protestantisme prohibit, el cas em semblà una aventura. Ella s'ho va jugar tota sola, mai cap insinuació a nosaltres ni al pare perquè hi fóssim creients. Ella de seguida va reeixir com a regidora compromesa, fins i tot cedint tots els diumenges l'ampli menjador de casa en plena Rambla per a celebrar el culte dominical. És clar que amb l'estratègica prudència en l'assistència del pastor i els quinze o vint creients.

Això és tot, pot ser el darrer fou una insignificança, però com diu el refranyer català Li vam posar el cascavell al gat.

Comenta el contingut : Una de freda i una de calenta
Diari MesDiari Mes és una marca registrada de Tamediaxa, S.A.

Redacció i administració: Carrer Manuel de Falla, 12 Baixos. Tarragona

977 21 11 54

Redacció a Reus: Carrer Llovera, 18. 1r 1a. 43201 Reus

977 32 78 43

diari.mes és un mitja
auditat per OJDInteractiva
Diari Mes

Amb la col·laboració de:
Diari Mes