Aquests dies veureu el meu careto al TAC12, concretament, al programa «I molt més», que presenta la dona més dolça del món. No, no és l'Elisenda Paluzie, sinó la Laura Casas. Jo crec que el seu home em deu mirar malament perquè em trobo amb ella a la ràdio, a la tele i en alguna presentació. No sé per quin motiu les càmeres fan tant de canguelis. Un dia vaig anar a un programa de TV3 que presentava l'Àngel Llàcer i ens entrevistava a mi i al Carles Quílez (sí, m'he posat jo el primer, què passa?). Em comentava el periodista de la SER (llavors) que, tot i estar molts anys en comunicació, quan et donen pas, sempre tens nervis. Jo els nervis els he passat quan m'han dit que vagi cap a casa perquè el programa no ha tingut audiència. També una vegada que vaig fer una secció al Divendres de TV3. No va ser per por escènica, sinó perquè simulava ser un CSI i la granota blanca que vestuari em va aconseguir era tan petita que em pressionava els pebrots... i no era un programa de cuina.
La primera vegada que em van fer sortir per la tele va ser al programa «Fent amics», el 2001. No volia estar nerviós per quedar més natural davant la càmera. Vaig sortir corrent d'El Terrat. Anava malament de temps i vaig sentir un cop sec. Un home inconscient al mig del carrer i la seva filla al costat cridant. Era un accident de moto. Em vaig quedar blanc i em van agafar cagarrines. Havia de compartir una taula amb el Sergi Mas, el Xavier Ricou i el Quim Monzó. D'aquella primera nit de tele en directe ja en fa vint anys. Ara, em miro a les imatges del TAC12 de fa dos dies i em torno a posar nerviós, especialment quan comprovo que al polo hi porto un moc enganxat.