Diari Més

Creat:

Actualitzat:

Em cremen els ulls. No veig ni les lletres. La Begoña Floria m'ha preguntat si ha mort el Catena. Com! No és possible, si tinc un àudio seu al WhatsApp! Torno a sentir la seva veu amb l'estranya sensació d'escoltar algú que ja no hi és. «El día que tú digas vamos a comer. Cuídate.» D'aquí a uns dies anàvem a Cal Xim de Sant Pau de l'Ordal. Jo passo habitualment per davant de casa seva, a Cervelló, i sabia que seure a taula amb gent de Tarragona li feia il·lusió. De fet, parlar de la vida i -anava a dir de la mort- era un dels seus plaers, fer tertúlia, una sobretaula en què sempre destacava els temes de justícia social, i aquella lògica política que s'ha perdut. Amb l'Àngel podies dir que eres un enamorat del Madrid on ell va viure als anys seixanta, el dels treballadors, els de Carabanchel. Però també entenia la justícia dels qui volen que el món respecti aquell dret natural que no entén de codis ni de lletres. No conec ningú que tinguin la qualitat personal de l'Àngel, la professionalitat com a fotoperiodista i les inquietuds cap a la natura, l'amor a l'astrologia i el valor de l'amistat. La primera vegada que vam coincidir era el 1986. Jo havia comprat una càmera de fotos i m'havien enviat alGalasde Salou per entrevistar a Paco de Lucía. No en tenia ni idea i ell es va apropar a explicar-me què havia de fer. Dijous parlava amb el Juárez de la pèrdua d'amics que es succeïa. Ho deia a prop de l'Àngel, al mercat, on ha quedat el testimoni de la seva mà amb la càmera, les imatges d'una Tarragona que estimava. En marxar, ens vam fer una abraçada. Cap dels dos sabíem que era l'última. «Gracias por haber venido, Moi».Gracias por haber vivido, Àngel.

tracking