Aquestes línies pretenen lloar la carrera de Paco Zapater com a advocat penalista. Sempre li agrairé haver estirat la mà per ajudar-me en els meus primers passos pels jutjats. No, no m'havien detingut per drogues, era redactor de tribunals. És algú a qui estimo, tot i que sovint li tiro algun totxo al cap amb la meva hiperventilació política. Paco ha escrit un llibre que és una joia i que ahir va presentar al Col·legi d'Advocats de Tarragona. És un diamant perquè conté consells i «secrets» que només s'aprenen amb la pràctica. La defensa és un art que no només consisteix a buscar l'article d'un codi, sinó que porta una guarnició de detalls, d'interpretacions, d'intuïcions, de moviments sovint teatrals a la sala i d'estratègies que no t'explicaran a una classe de Dret, perquè pertanyen més a la psicologia que a les lleis. El professional pot haver après aquest protocol de bon ofici depenent del seu talent. Ell l'ha tingut, a diferència d'altres a qui elconcurso realels sona aPasapalabrao creuen que elLitisconsorcioés una escissió deLos Sabandeños. Mai perd els papers... En sentit literal, perquè és la Marie Kondo documental -aconsella al seu llibre mantenir un escrupolós ordre de folis-, i tampoc perd els papers en sentit emocional. Faries enfadar abans al Dalai Lama que al Paco. Precisament aquest tarannà serè, propi de grans homes i de premis Nobel, ha fet que sigui respectat i estimat. No crec que els suecs li donin cap guardó... mentre no creïn una branca gastronòmica de paelles, però llegiu «Medio siglo de abogacía penal», de l'editorial Sepín. I abans de llegir-lo, compreu-lo, recordeu que ara el furt és un delicte lleu, no una falta.