Com que em diuen per les altes esferes que sempre estic vomitant de política, us he entretingut aquests dies parlant de patates fregides, de l'aniversari de la meva moto, de la llum... però ara ja toca. En el fons també parlaré de motos (la que ens volen vendre), d'electricitat (que ja ens l'han venut, ben cara) i de la patata, la de la protagonista femenina del drama religiós-fantàstic de Zorrilla. Em refereixo al dramaturg, que després m'acusen de coses que no he fet, com al Cuixart o el Sandro Rosell.
Un dia vaig anar a Estrasburg, crec que era en una presentació d'un model de Peugeot. I en comptes de visitar el Parlament Europeu o la Cort dels Drets Humans, ens van portar a un restaurant al davant d'aquell temple que els arquitectes van idear per a 800 eurodiputats dels quals mai n'he comptat més d'una dotzena quan surt per la tele. Tres dels apòstols del temple ja els coneixeu, Sant Carles, Sant Antoni i Santa Clara. Jo vaig agrair això de veure el Parlament des de la taula del restaurant, perquè amb el meu pes, les visites guiades són com un tour cap a la UCI. Les meves cames no estan preparades per aguantar la meva constitució de 110 articles. En canvi, és curiós! Estar assegut menjant em va molt més bé.
Al restaurant, el cambrer es va acostar i em va preguntar si volia la carta. «Prefereix la del Junqueras o la de Sánchez?». «Millor un menú baratet, no m'agraden aquests plats», vaig contestar. «A banda de la carta, avui tenim Suprema de pollastre». Vaig rectificar-li: «No serà Suprem de gallina?». Llavors van entrar dos senyors vestits de negre i el cambrer va xiuxiuejar: «Són magistrats del TEDH. Avui menjaran gripaus amb patata calenta».