Els anys setanta va arribar una família a la Fonda Reus, negoci dels meus pares. Els clients eren xilens que vivien a Ginebra, entenc ara que per la persecució política, però llavors eren uns turistes estranys, perquè venien de Suïssa però parlaven un castellà «diferent». En algunes converses vaig detectar sorprès paraules que les sentia a la meva àvia, la Mari Pepa, nascuda el 1892. Ja us parlaré un dia de la meva àvia, educada a Sevilla, tocava el piano i vivia a un pis que li va concedir la bodega Gonzàlez-Byass, a Jerez. La meva àvia feia servir alguna paraula que tenia orígens ancestrals i desconeguts. Moltes d'elles d'origen àrab que de seguida detectaves perquè començaven per «Al», per exemple un «Alcaucil» era una carxofa.
Vaig girar el cap com un cadell de Fosterrier quan aquell xilè-helvètic deia a la seva dona: «se cayó el cafè, pide una jozifa». Jozifa? Quan havia parlat la meva àvia amb aquell senyor de Ginebra? La veritat és que molts segles abans, els espanyols havien arribat al país andí de la mà i les armes del Valdivia. Ells devien transmetre als indígenes aquella paraula àrab (algafiffa) que es convertiria al castellà en «jozifa». Aquell mot significava un drap brut i mullat, una mena de baieta o fregadora sense pal. La Mari Pepa havia aprés aquella paraula els últims anys del segle XIX a Sevilla, i aquell xilè l'hauria après de la seva àvia, als Andes. La paraula havia sobreviscut i superat fronteres. A Catalunya, aquell drap brut seria un eixugall, que a mi això em sona a gall d'indi aranès. Avui, veient que fan fora cada milers d'empleats, he recordat les empreses que llavors et donaven un pis, amb les d'ara, que et tracten com una jozifa.