Aquest article l'escric en català però, en atenció als lectors castellanoparlant, el tradueixo també a l'altra llengua oficial. Malgrat tot, sovint escric algun localisme o paraula indígena i després a la traducció ho passo malament. Un lector m'ha escrit dient que aquest article és una poca-soltada. Osti, tu, quina paraula més bonica: poca-soltada. Però, clar, si l'he de traduir, què hi poso? «Una sinvergüenzada?», «un disparate?», «un despropósito?». O sigui, que soc un poca-solta i he hagut d'investigar per saber si m'han llençat una floreta o un carro de fem al damunt.
He tornat a fer aquella aventura d'anar al diccionari per passar la tarda saltant com aquell esquirol que recorria la Península d'arbre en arbre. A veure què diu el diccionari sobre un poca-solta. Diu «que no té solta». Bravo! Segur que l'acadèmic ho ha escrit i se n'ha anat a esmorzar satisfet. Què vol dir això? Que no té monedes de cinquanta cèntims a la butxaca? Doncs no. «Solta» és «habilitat». L'ha ben encertat! No, no soc un manetes.
Però no ha acabat aquí la lliçó acadèmica. Poca-soltada també té un sinònim que és «gatada». Sí senyor, ara sí que hem fet diana! Sembla que els del DIEC ho hagin escrit pensant en els meus manaments: «Peça de caire paròdic on hom ridiculitza alguna actitud heroica i grandiloqüent». Com sabeu, aquest article és periòdic i paròdic d'actituds heroiques i grandiloqüents, com marxar a l'estranger amb les butxaques plenes de milions. I com que la grandiloqüència és l'habilitat de delectar, jo, fent d'acadèmic de la llengua, invento una nova paraula, «delector»: «persona que dona plaer als qui el llegeixen». Veieu com al final tot s'aclareix?