Diari Més

Tribuna

Un ajornament que ha de reforçar Salvador Illa i Pere Aragonès

Exregidor d'Altafulla

Creat:

Actualitzat:

Les dades de morts, d’internats a les UCIs anaven creant una alarma social que prou hauria minvat la participació electoral el 14-F, en unes eleccions al Parlament de per si les menys engrescadores, tret de les convocades aquella tardor de 2017, dins d’un 155 provocat per la unilateralitat.

Una reflexió prèvia a aquesta justificació en els circumstàncies de la pandèmia hauria d’endinsar-se en el grau de voluntat política a convocar les eleccions al Parlament, considerant que fa boi un any que el llavors president (vicari) Torra declarà acabada la confiança entre els dos socis de suport de la legislatura.

Sembla evident que la consolidació del Projecte de Junts, entorn de Puigdemont i Jordi Sánchez –un moviment de confrontació per a la secessió, amb afanys d’avançar en els terrenys de la CUP– impedí que el setembre passat, alhora que tornava a obrir-se escoles i instituts, també anéssim als col·legis electorals. Que es recordi, doncs, aquesta subjecció a l’interès particular dels qui s’atorguen governar la Generalitat com un dret natural (amb els empresonats Rull i Turull com a més emblemàtics) com a causant d’anar ajornant l’interès general d’una clarificació de correlació de forces que només els resultats electorals estableixen.

Si ens posem a fer pessigolles dialèctiques, fins i tot ens podem preguntar si les urnes predilectes dels secessionistes són les dels referèndums divisoris (com el del cobejat d’autodeterminació) o les de les eleccions pluralistes que obliguen a coalicions de legislatura i de govern.

La realitat indiscutible és que fins a finals de maig tenim una triple agenda, que es presenta en grau invers de relleu del que hauria de tenir: l’econòmica-social (per a la qual disposem de PGE, els ERTOs i la necessitat de línies de rescats i suports als sectors d’activitat restringida que reclamen el constant acord entre les hisendes d’Aragonès i Montero); la de sanitat (on certament, mercès a la sensibilitat i tarannà del ministre Salvador Illa hem conquerit la realitat de funcionament d’Estat compost, amb una fase més federalista per donar pas als sobiranismes parcials de les Autonomies); la de les estratègies electorals (que desmentiran amb declaracions sectàries de manual les realitats de consensos bàsics en la tan difícil gestió d’aquelles altres dues dimensions bàsiques).

Dels caps de llista que se la jugaran a finals de maig només dos s’exposen i alhora poden capitalitzar els seus mèrits o errades com a governants: el ministre socialista Salvador Illa i el vicepresident en funcions de president de la Generalitat Pere Aragonès (ERC). El qui fou alcalde de la Roca del Vallès i director general dins Justícia del segon tripartit a la primera fila de responsabilitats polítiques i relleu mediàtic de l’agenda de sanitat estatal; demostrant un perfil conciliador i rigorós, rebaixant sempre els sorolls crispadors. El jove dirigent republicà aplicat, solvent, precís a la primera fila de l’agenda econòmica-social catalana. Figures de plena credibilitat, més estadistes que tacticistes – una espècie a protegir.

Intueixo que Illa i Aragonès aniran consolidant els seus perfils de referència com a caps de llista de referència: el ministre, dels qui volem continuar i millorar en nostre encaix dins Espanya; el vicepresident, dels sobiranistes de negociació. Podrien obrir un escenari postelectoral, sobretot d’administració dels fons de Next Generation europeus, dins els quals els experts catalans ja en proposat la descarbonització de la nostra petroquímica i la millora de productivitat del turisme.

Les alegries de la nit electoral d’Illa i d’Aragonès recompensaran l’exercici més genuí i imprescindible de la política: els bons governs, els que pacten, decideixen i donen la cara; per als quals se suposa ens engresquem a anar a votar.

tracking