Diari Més

Creat:

Actualitzat:

Quan es parla de qüestions econòmiques es fan servir multitud de conceptes, que en moltes ocasions el que fa és allargar el model d’anàlisi per buscar solucions possibles a realitats en ocasions inevitables.

En el seu moment es plantejaven «plans de desenvolupament» que fixaven estratègies llargues en el temps a l’hora de buscar fórmules de subsidència en moments crítics.

En el marc actual, amb uns pressupostos públics globals molt propers a la fallida, novament es parla de grans estratègies per dissenyar el nou demà postvirus, parlant d’opcions diferents pels problemes al que s’ha de fer front, garantint a la ciutadania determinats deutes que en els darrers temps han quedat més en teoria que en pràctica.

Malauradament, aquesta mirada a l’infinit tampoc és garantia de res, perquè com diu un bon amic, «el llarg termini és avui a la taula», com expressió que en moltes ocasions el demà ja és avui, ja que el que no està garantit és que podem arribar a demà mateix. L’individualisme que ens rodeja, a més, no vol sentir parlar d’esforços i previsions de futur, sinó que el que vol és «el moment» amb la màxima expressió i amb garanties, cosa que cada cop es fa més difícil i que ens portarà a una depressió, davant unes expectatives que avui són fora del possibilisme per la pròpia evidència d’una globalitat que no tindrà mesura a l’hora d’aplicar determinades estratègies, que poden sospitar que aviat serà aquí per molt que això comporti la renúncia de molts drets, que fins ara ens semblaven intocables.

La pràctica ens posa sobra la taula fets que no ens agraden, però que hi són, i que haurem de conviure amb ells si no s’esmercen polítiques que, estic segur, d’entrada ningú acceptaria si no fos perquè el seu «nivell de vida» està en perill, el tema, fins i tot, pot tenir connotacions morals, amb el que tot això comporta, per un món on cada cop es tornaran a radicalitzar els posicionaments.

És evident que el que esmento, a més, no té solucions locals, ni nacionals, sinó que és fruit d’una objectivitat no desitjada, però que és aquí, amb vocació de quedar-se, segurament, inclús podem pensar que el drama virològic ha estat la gran excusa per fer uns determinats canvis, que si no hagués estat així no hauríem acceptat, en tot cas, el que és clar és que en els mesos vinents es donaran efectes descontrolats que incidiran en canvis inimaginables. Tornant al tema del llarg termini, sembla evident que l’esperança per un demà millor no es pot perdre mai, una altra cosa és si l’horitzó que se’ns presenta té mínimes garanties de fer-se possible, i és aquí on haurem de veure si realment existeixen líders de tots els nivells. El que sí que és clar és que els avanços tecnològics dels darrers vint-i-cinc anys, han tingut una «frenada en sec» i malgrat la seva suposada bondat ens hem vist superats per quelcom nou que ens condiciona de present i futur, més del que puguem sospitar.

Mai podríem pensar que la nova realitat comportés la renúncia a moltes coses, o veure que els garants de les nostres llibertats estan en perill, però el que és definitiu és que el nou ordre suposarà una manera de fer diferent de la que ens acoblarem o altres o faran per nosaltres. Les realitats, que a vegades no volem veure per la seva negativitat, ho condicionaran tot i ens oferiran una manera de ser; l’acceptació o no també són fruit de la mateixa capacitat personal per intentar comprendre un demà on la il·lusió pugui tenir el seu lloc, malgrat tot. Lamentar-nos i enfadar-nos no és garantia de res, si darrere no existeix una estratègia realista i possibilista «emmarcats en un llarg termini, en tot cas, desitjadament curt».

tracking