La nit del 16 de març de 2020 vaig fer un Assange: em vaig tancar a casa durant dos mesos. Aquell dia havia anat a fer una gestió a una Barcelona amb la mateixa gent al carrer que el 12 de setembre del 1714. (No, no m’he equivocat) Crec que aquesta vegada no era culpa del Borbó. Per tal que us feu una idea, a l’andana de Sants només hi havia una persona per agafar el tren. Ens vam mirar i sense paraules ens vam dir: «tu també ets gilipolles?». Recordo haver estirat l’ansa de la porta d’un bar mentre llegia un paperet que deia que estava tancat per qüestions sanitàries i vaig pensar que potser feien l’ensalada russa amb gas mostassa. Com que jo tinc edat de marbre, si m’enganxa el bitxet acabaré a aquell barri de la carretera de Sant Pere i Sant Pau. Per cert, com que el virus és com una pilota peluda amb mala llet, li he posat el nom i la cara d’una política baixeta i rodona «de cuyo nombre no quiero acordarme». Ahir vaig tornar a casa amb la mateixa sensació, semblava que era 16 de març. Com que les classes de la URV les fan telemàticament i a la ràdio ho envio gravat, estic a casa moltes hores pensant en coses rares. Per exemple, crec que si la pandèmia dura molt, l’ésser humà evolucionarà amb mutacions que el faran adaptar-se als nous temps. No em refereixo només a no poder menjar, sinó que les cames s’aniran aprimant i el cap creixerà enormement per poder encabir tota la informació que Simon & Garfunkel ens ofereixen en aquelles rodes de premsa interminables. He mirat al carrer i he vist el veí del davant que tornava a posar una bandera al balcó xiulant allò de bronzejar-se la cara a la platja. Efectivament, estem retrocedint en el temps.