Dirigeixo un mitjà dedicat als successos, i quan gestiones un digital veus coses que vosaltres no creuríeu. No, no em refereixo a que torna Puigdemont... que també estaria bé, sinó a veure com reaccionen els lectors. Quan escric això fa un dia que l’home més important del món està ingressat a un hospital. No, no és Villarejo, sinó Trump, que ha agafat el coronavirus aquell al que tan poca importància donava fa unes setmanes. Li ha passat com a l’emperador Justinià I, que es va contagiar durant una pandèmia terrible que va matar milions de plebeus... i es va salvar, sense tant de rotllo d’aspirina, ni Redemsivir. Doncs resulta que s’han interessat quatre gats per la notícia del president dels Estats Units. Pensava que, com a mínim, els que l’odien estarien amb el Rosari a la mà davant l’ordinador esperant que el pèl-taronja tanqués sessió. Resum: a la gent se la pela el que li pugui passar a Trump. El que sí que ha aixecat polseguera ha estat el que ha patit el Josep Maria Mainat. Ja sabeu que la seva dona ha estat detinguda per intentar assassinar-lo. He comptat amb els dits els anys que els separen i després he repassat mentalment els que li porto a la meva estimada, que també són un bon grapat d’abrils. Llavors he recordat que fa unes setmanes que remena el tema del testament, del casament... ui, ui, ui. Ara, cada vegada que arriba un plat a la taula l’ensumo com si fos Rin Tin Tin i començo a sospitar de cada cosa que diu: «Escolta, que he comprat Coca-cola de marca blanca, que l’original és molt cara». Ja està: em vol enverinar! Si d’aquí a uns dies veieu que aquí publiquen un article de l’Arias o l’Alluè, recordeu que us estimava.