Cercador de l’Hemeroteca
Español
Seccions

Tarragona Reus Costa Daurada

Tarragona
16.66 º
14.76 Km/h
Tribuna

Tàrraco, capital de tot el món coneguda

  • Ramon Grau i Gràcia
Exregidor de Patrimoni de Tarragona

Actualitzada 24/09/2020 a les 08:04

Ramon Grau i Gràcia

Ramon Grau i Gràcia

Ramon Grau i Gràcia

 

La notícia inconcebible em va sorprendre en dejú, pensava que havia estat un mal somni: Que la ciutat de Tarragona cediria al Govern Central els nostres romanents municipals per ajudar l’Estat. Uns diners estalviats que són clau i justificant per a demanar els crèdits que precisem pel compliment d’inversions. Per afavorir-se i com afegitó proposava tornar-los l’any 2037. Obrí els ulls com dues taronges, si fa no fa era com si fóssim un banc que atorga al govern central una hipoteca a disset anys. No és estrany que per passar via l’alcalde Ricomà no va trigar a veure’s amb cor de fer escac i mat a la proposta fent un front comú perquè aquell malencert no fos aprovat. Per no emprar el llenguatge dur, la ironia és el millor quan es tracta amb el govern central, així que, si fos meva la contesta, clamaria l’antiga dita «demà m’afaitaràs que avui no tinc el ral». Del compliment econòmic de l’Estat amb nosaltres, la història m’ho recorda, per exemple als primers del segle passat no oblidava recaptar a Catalunya 250 milions de pessetes anuals, dels quals només en retornava 19,1 en obres públiques, ensenyament i agricultura. Però no cal anar tan lluny, actualment la diferència a favor nostre entre els diners que enviem al Govern Central i els que rebem és un dineral i, a més, no sabem quan duran a terme el retorn.

De petit quan tenia alguna crosteta al genoll la mare em deia «fill, una crosta no té importància però si grates molt es farà sang». Ara la crosteta que volien són els nostres estalvis; si ens l’arranquen, no ens farien sang, però sí dificultats econòmiques i amb dubtosa data de retorn. Darrera notícia concebible: a trenc d’alba del dia 10 de setembre, la radio digué que havíem guanyat el repte, salvada la crosteta municipal, regalet avançat a la Diada. Al Congrés els vots en contra van obligar a descavalcar el Decret que ens compel·lia. El govern central intentava cavalcar dos cavalls alhora: convertir-nos en el seu banc i centralitzar l’economia municipal. Salvada la proposta, com sóc compulsiu històric, també tractant-se de diners i sense tenir res a veure, em ve present l’esmerç d’un embolic durant la postguerra civil: l’intent provocador franquista d’una commoció ciutadana amb allò de l’Oro de Moscú. Aquell tresor del Banc d’Espanya es convertí durant els següents anys en un emblema contra la República. Vull temptejar esbrinar el principi d’això i com va acabar.

La premsa falangista dels anys quaranta acusava així al Govern de la «el gobierno rojo, como es sabido, llevó al extranjero el oro depositado en el Banco de España con aquel afán de latrocinio que ha caracterizado a los frentepopulistas» o bé «las hordas rojas habian saqueado las arcas nacionales para regalárselas a su amo de Moscú». Sembla que traduït ben bé tot l’or espanyol es va regalar a Moscú. Furgant els arxius he trobat criteris, explicacions de quantitats, dates i dades diferents sobre cap on va anar. Sembla que abans de la guerra la República Espanyola va destinar part de les reserves d’or, gairebé unes 600 tones en lingots i monedes, al Banc de França de Mont de Marsan com a penyora de garantia per un préstec demanat a França destinat a l’engegada econòmica d’Espanya. L’any 1938 la República reclamà a França la tornada de l’or, sorgiren entrebancs i s’engegà un judici a Paris, sentenciat un cop acabada la guerra civil. El 1939 el diari La Vanguardia, dirigida per la gran periodista Maria Luz Morales –l’any següent el règim franquista la va empresonar– deia que el Banc d’Espanya havia rebut l’or. Analitzant diverses opinions sobre el cas, dedueixo que es reberen la meitat de les tones enviades per la República Espanyola. La hipòtesi és que de l’altra meix no retornada una part es destinà a saldar el crèdit atorgat pel del Banc de França i la resta a Moscou, probablement en pagament de material de guerra. Ara bé, durant anys del segle passat sentí sovint de la dictadura que l’or d’Espanya se’n va anar a Moscou i gairebé res de si va tornar. Més tard o més d’hora sabia que parlaria de tresors. Jo d’antuvi en tinc un: la salut de la meva família. Però en moneda, puc dir a cau d’orella que de jovenet la neva àvia va donar-me’n una, dues pessetes de plata de la mà al cul, la gent l’anomenava així perquè en el revés portava una deessa recolzada amb una mà al costat de darrere. No la tinc, era un tresor que de tan ben amagat no he sabut mai on és. Al capdavall ja ha sortit la pobra pesseta. 

L’octubre del 1868 va néixer a l’estat espanyol anihilant als rals i escats. Tot i que el seu nom és d’origen català la seva popularitat va créixer com l’escuma. Feia 113 anys de vida quan l’any 2002 l’euro la va arraconar. Com si fos ahir, la nova moneda va prendre’m el pèl i la butxaca, perquè el meu cafetet diari de mig matí que sempre em costava cent pessetes, l’endemà vaig pagar un euro (167 pessetes).

Seriosament, referent a monedes em sedueix i no puc impedir l’esment de la Tarragona antiga. Hem de recular a l’època d’arribada dels romans cap allà al 218 abans de crist al territori català. A la nostra zona hi vivien algunes tribus Iberes que van haver de lluitar contra ells en inferioritat de condicions i per tant havien de fabricar moneda per a mantenir els seus guerrers. D’aquelles seques (tallers d’encunyació) la més important era la de Kesse (ara Tarragona) població ibera que endemés disposava d’una ciutadella emmurallada (on ara es Calafell) des d’on es protegia i controlava l’àrea. La capacitat d’aquells nostres avantpassats en la fabricació de monedes va durar molts anys. Quan els romans van arrasar la petita Kesse per convertir-la en Tàrraco i l’emperador Octavi August hi va viure dos anys, la ciutat va ser la més important capital de tot el món conegut, i en ella vam seguir essent el més transcendent taller d’encunyació de dupondis i sestercis de la Imperial Romana a Catalunya.

Per acabar cal recordar l’assenyada cita econòmica de Tito Maccio Plauto: si reclames els diners prestats, tindràs que d’un amic la teva bondat et farà un enemic.

 

 

Comenta el contingut : Tàrraco, capital de tot el món coneguda
Diari MesDiari Mes és una marca registrada de Tamediaxa, S.A.

Redacció i administració: Carrer Manuel de Falla, 12 Baixos. Tarragona

977 21 11 54

Redacció a Reus: Carrer Monterols, 36 2n. Reus

977 32 78 43

diari.mes és un mitja
auditat per OJDInteractiva
Diari Mes

Amb la col·laboració de:
Diari Mes