Dilluns una seguidora del Facebook em diu que la seva germana és «superfan» d’aquest article. De seguida li he preguntat si era fadrina. Un comerciant del meu carrer em diu, mentre obre l’oficina, que li agrada molt llegir els Manaments. Un amic dominicà, vull dir de les Dominiques, diu que aviat pujaré en el nombre de seguidors al Twitter i hi ha gent que ha canviat la frase «café y cigarro, muñeco de barro», per «cigarro i manament, ja vaig calent». Però quan medito a casa, en silenci, sento com arriba el veí amb la seva caixa d’eines i la deixa a terra. Llavors penso que el pobre no deu sentir aquestes frases que a mi em dediquen i que, probablement, no té una senyoreta que li escrigui al Facebook «m’agrada molt com gira la clau anglesa sota el lavabo». Cadascú té el que li toca: a mi em llencen flors mentre condueixo la moto vestit amb una túnica romana i a ell li llencen bitllets de vint euros mentre s’agenolla sota una pica vestit com un esclau. El cas és que la gent diu que riu amb aquest article, però si veiessin el saldo que tinc al banc, llavors sí que riurien, més que si es fumessin una cigarreta de maria durant un monòleg de l’Ayuso.
No puc evitar l’enveja. A mi el que m’agradaria és poder escriure un llibre com el del Puigdemont i publicar la meva agenda. 22 de setembre. M’he aixecat i he sentit al Jordi Basté que parla de que un fiscal del Suprem critica els seus companys. He decidit anar a dormir després del Telenotícies del migdia fins a l’endemà. 23 de setembre: M’he aixecat i he sentit el davantal del Basté a les 8 del matí, llavors he decidit no esperar ja al Telenotícies i anar a dormir fins a l’endemà. Oi que és apassionant?