Quan el comandant de l’avió va dir que ens preparessin per prendre terra, ho deia en el sentit literal, perquè la batzegada va ser de la mateixa intensitat que les bufes que va repartir divendres el Quim al pati de la Ciutadella. No era d’estranyar, aquell avió d’hèlixs devia haver estat fabricat pels mateixos que van construir el S-80, aquell submarí que no flotava. M’imagino el fabricant parlant amb la ministra de Defensa: «Pues aquí lo tienen. ¿Bonito, verdad? Son 2.123 millones». I la María Dolores de Cospedal ficant la mà dins la bossa, preguntant«¿Y qué garantia tiene?». «Por eso no se preocupe, le regalamos ambientadores de pino y alfombrillas».
Vam sortir de l’avió en plena selva, a quatre grapes i mirant que no ens faltés cap extremitat, especialment les que servien per fer fora els mosquits, grossos com les pilotes del Miquel -que en són de bones!- i més pesats que els lletrats del Parlament. El Ricomà i el tinent Fortuny buscaven amb preocupació el bagul amb els diners del superàvit municipal. Uf! Per sort, estava intacte. Vam avançar per la jungla apartant serps i rates que més que voler picar-nos, anaven als diners amb un fenomen que només podrien explicar Rodríguez de la Fuente i María Jesús Montero. M’havien convidat a acompanyar-los a l’estil del Pujol, amb entrevista durant el trajecte inclosa. Però, en aquest cas, l’entrevista no va ser possible perquè Ballesteros, després d’un any de no pilotar, ja no recordava on estaven els botons i havíem acabat estimbats. Finalment, cansats de caminar entre bèsties, van fer un forat i van enterrar el bagul perquè Tarzan no el trobés. Tot havia sortit bé!... Llàstima que la mona Xita ho havia vist tot.