Cercador de l’Hemeroteca
Español
Seccions

Tarragona Reus Costa Daurada

Tarragona
20.29 º
7.56 Km/h
Tribuna

Adéu, rei constituent de la Monarquia Parlamentària

  • Fonxo Blanc
Exregidor d’Altafulla

Actualitzada 04/08/2020 a les 19:40

Fonxo Blanc

Fonxo Blanc

Fonxo Blanc

Certa commoció en la notícia de la marxa d’Espanya del qui fou Rei, primer com a hereu de Franco i després com a ajustat al títol II de la CE de 1978. Certa commoció, sobretot amb sentiment retrospectiu pels qui vam formar part de l’anomenada generació de la transició, no únicament per coexistència de dates sinó perquè, durant aquella joventut, ens vam comprometre en la «llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia» de les mobilitzacions de 1976 de l’Assemblea de Catalunya (AC).

Llavors en els nostres papers Juan Carlos I sempre era el Breve i la solució tranquedista del franquisme sempre Franco. Llavors no comptàvem massa la feblesa de les nostres «masses», perquè el voluntarisme predominava sobre la consciència de la correlació de forces. Per a la Brigada Política Social identificar-nos era relativament poc complicat en ser sempre els mateixos. La Tarragona de polígons industrials, universitat i sectors catalanistes mesocràtics i eclesiàstics donava una minoria selecta políticament i sindical activa mínima. Si hagués estat per aquella nostra força de l’AC, els qui llavors vam ser fitxats i processats de cap manera hauríem pogut esdevenir funcionaris al servei públic d’una Generalitat restaurada que llavors albiràvem mitificada en la seva història però com a horitzó llunyà. No puc deixar de recordar la tornada trista amb Elisa Serra (PTE) que havia acabat de parlar al míting de l’AC al Camp de Mart. Ella i jo (PSC/C, setmanes abans) havíem representat les veus joves.

El que finalment va decantar fou la combinació d’una conjunció de vectors, prou contradictoris entre ells, però que donà com a resultant la convocatòria d’eleccions el 15-J de 1977, on va poder concórrer el partit més fort de l’antifranquisme el PCE-PSUC (CCOO), que a Tarragona tenien com a figura més represaliada i admirada José Estrada.

Vectors actuants: la nostra pròpia impertinència manifestant-nos als carrers (els de Barcelona van ser nostres el febrer de 1976 i els de Madrid en els funerals de gener de 1977 pels advocats laboralistes assassinats al seu despatx d’Atocha); la progressiva unitat de les juntes i plataformes opositores. L’evidència que només Espanya restava com a illa sense un règim democràtic homologable per a la Comunitat Europea, el marc inevitable per a les forces econòmiques dominants; l’operació de reforma política des del mateix règim per evolucionar-lo controladament. I ara apareix el rei hereu, que volia demostrar que n’era més del seu pare Juan de Borbón que de Franco, que havia de contribuir a construir un règim amb segell propi si volia legitimar-se i perdurar.

Les eleccions del 15-J van donar uns resultats que van obligar a quatre mesures bàsiques: amnistia definitiva, pactes de la Moncloa, procés constituent i restauració de la Generalitat personificada en el retorn del president Tarradellas. Ja estàvem nets de penals per accedir a la funció pública. Inflació controlada i sacrificis salarials a canvi de llibertats sindicals. La CE fou referendada el 6-D de 1978 que instaurava la Monarquia Parlamentària, on a l’art. 56 podem llegir. «El Rei (...) assumeix la més alta representació de l’Estat Espanyol en les relacions internacionals...». L’Estatut de Catalunya, amb més suport metropolità que interior, fou referendat l’octubre de 1979.

 L’amnistia també alliberà els etarres però de cap manera n’estroncà els seus futurs centenars d’assassinats. La governant UCD mantenia a la presidència un Suárez que com a alfil del Rei per a la Transició havia estat idoni, però que no tenia la força interna per governar com a centredreta, provocant un executiu dèbil i, en plena crisi econòmica des de 1974, tot i les mesures de contenció pactades a la Moncloa. Les esquerres també pactaven per assolir els governs municipals, dins unes eleccions les darreres a ser convocades perquè no tornés un 14 d’abril. Tant a Catalunya com a Euskadi els nacionalismes van guanyar les respectives autonòmiques – vist amb perspectiva boi com a Dret natural, amb algun parèntesi...

Un quadre que esperonà el búnquer de l’exèrcit al cop d’Estat del 23-F. Aquí emergeix inesborrable la figura del Rei que acaba de marxar per salvaguardar la mateixa Monarquia Parlamentària que, durant dècades, fou indestriable de la seva persona. Com a cap superior de totes les forces armades, exercint tant la superioritat jeràrquica com el tarannà trempat, va anar persuadint cada capità general que, amb ell, no hi podien comptar. Recordo perfectament amb qui sopava quan vestit d’uniforme va emetre de matinada el seu tens, reconfortant i solemne missatge a TVE. Semblava que ja podia viure d’aquesta renda històrica fins al dia de la seva mort, on portaria tots els capellans del món al seu enterrament. Llàstima...

Les presumptes pràctiques vinculades a aquella representació internacional, sobretot amb les monarquies absolutes àrabs, fent de llevadora de contractes importantíssims per a grans empreses espanyoles, han acabat amb la seva reputació; diana, val a dir, del republicanisme independentista, del narcisisme podemita (tan idòlatres dels seus caps visibles) i de la selva de la premsa digital, piranya de titulars. Juan Carlos se’n va. El partit i la família del també rei despullat (però també amb obra ben feta) Jordi Pujol protagonistes dels sumaris del jutge De la Mata.

Oi que podem afirmar que el nostre règim de llibertats, d’Estat de Dret s’autoregenera fins a enderrocar les figures al seu dia més emblemàtiques?

Espero que la Monarquia Parlamentària, la pulcritud a les adjudicacions d’obres públiques surtin reforçades d’aquests episodis que, per força, commocionen els qui sempre guardem un fons de reconeixement: als papers del Rei que fou, progressivament, gran còmplice nostra,del tot imprescindible, mentre també recordem les mateixes temptacions on hem mantingut la virtut o on hi hem caigut.

Comenta el contingut : Adéu, rei constituent de la Monarquia Parlamentària
Diari MesDiari Mes és una marca registrada de Tamediaxa, S.A.

Redacció i administració: Carrer Manuel de Falla, 12 Baixos. Tarragona

977 21 11 54

Redacció a Reus: Carrer Monterols, 36 2n. Reus

977 32 78 43

diari.mes és un mitja
auditat per OJDInteractiva
Diari Mes

Amb la col·laboració de:
Diari Mes