Diari Més

Creat:

Actualitzat:

El lloc dels pollancres fa segles que acull un venerat monestir cistercenc, prop de fonts, rodejat de vinyes que tot ell transpira serenor, tranquil·litat i quietud. Bon lloc per a les reflexions i recollir records. Tan així que el monestir és dipositari d’arxius valuosos. I tombes reials.

La setmana passada va rebre la visita estrafolària del cap de l’estat espanyol, poc justificada i menys entesa. En mig d’una situació de crisi mundial per la pandèmia de la covid-19 no sembla tenir altra feina que visitar les comunitats del reialme per no se sap què. A Catalunya segons anunciat, va renunciar d’anar a Figueres i a Barcelona no segur de quina seria l’acollida. Un parell de dies abans al País basc el van rebre a crits i retrats de cap per avall. Triar un lloc, si més no recòndit, com una comunitat religiosa que, per les seves regles està permanentment confinada, fa que prengués contacte amb el territori però només que amb divuit dels seus habitants, els monjos.

En Pep Andreu ens va recordar una petita anècdota de la proposta d’enterrament al monestir del Comte de Barcelona, avi de l’actual monarca quan encara era viu, tot i que malalt terminal a un hospital navarrès. Es podia inferir una motivació similar per la situació de l’anterior i emèrit rei. Un personatge amb un historial tèrbol, italià de naixement, responsable de la mort del seu germà, afillat pel més sanguinari dels dictadors, adúlter manifest, possiblement colpista, comissionista de negocis obscurs, blanquejador de capitals, facilitador del comerç d’armes amb països en guerra i altres activitats irregulars de les quals no el volen fer responsable per una inviolabilitat constitucional més que discutible, és possible que no fos recomanable enterrar-lo al panteó dels reis d’Espanya a l’Escorial. Trobar-li acollida a Poblet tampoc sembla massa adient. A més d’un dels reis de l’Aragó li cruixerien els ossos.

Això de cercar enterrament pels que encara són vius té components socials no sempre fàcils d’explicar, entre la previsió i la voluntat del traspàs. Pot ser que a la voluntat s’afegeixi una cerca de solució d’una situació escadusserament sostenible.

Per indesitjable que fou l’anterior cap d’estat, no ho ha millorat el seu successor des del meu punt de vista. La impresentable esbroncada de l’«a-por-ellos» del 3 d’octubre, passant per l’esperpèntica cerimònia d’inauguració dels Jocs del Mediterrani, manipulada fins al ridícul, i aquesta darrera visita fantasmagòrica de 85 minuts al monestir, sense ser delictes com els del pare no el fan d’apreciar.

És possible que, com es va anunciant, que la monarquia espanyola tingui els dies comptats. Al pes de l’herència franquista se suma la carrera delictiva del rei vell. El contingent dels monàrquics és poc nombrós. Durarà fins que deixi de ser útil als poders del que hem donat en nomenar deep state. Els mateixos poders que van fer fora a Alfons XIII per una lampedusià esforç que tot canviés perquè tot seguís igual. El que va passar és que va canviar massa i van decidir que s’havia de matar gent per redreçar la situació, cosa a la qual es van dedicar amb entusiasme el 1934 i després al 36. Són els mateixos poders que van forçar l’abdicació de l’anterior rei al mig d’un escàndol de putes, traficants d’armes i elefants morts, pel que es van haver d’inventar una llei.

Però malfieu. Una república espanyola no ens portarà on estem determinants a anar. L’anterior també va engarjolar al govern català, com continua fent el govern actual, «el més progressista» que continua enfortint el seu aparell repressiu.

Si volem un nou país, serà amb una República catalana, independent i deslliurada de xacres dinàstiques, però també de repressions, estafes i robatori continuat dels nostres esforços. Ja tardem.

tracking