El despertar de la segona oportunitat

Amb les previsions poc optimistes sobre el que succeirà a partir de setembre, sembla que es torna a parlar, repetidament, de les possibilitats d’una llei que, malgrat que és del 2015, ara pot estar més d’actualitat que mai.

Certament, els presagis que es poden confirmar, suposaran que molts dels nostres emprenedors es veuran abocats a un marc de supervivència, mai sospitat, en funció d’una realitat negativa que ha superat les pitjors previsions, conseqüència econòmica de la COVID-19.

És evident que trobar sortides per milers de persones que poden veure en perill el seu patrimoni familiar, però el que pot ser més greu, la seva pròpia viabilitat personal, hauria de ser una prioritat per qualsevol govern que vulgui reconduir des del seny un drama «no buscat», però amb conseqüències inapel·lables.

En el seu moment, el juliol de 2015, l’aparició del que es denomina Llei del Mecanisme de Segona Oportunitat, reducció de càrrega financera i altres mesures d’ordre social, va passar, amb més pena que glòria, doncs ni per part del govern, ni l’oposició de torn, se li va voler donar la transcendència que comportava, i que malgrat les deficiències jurídiques, que les té, comportava una alternativa per molta gent, a l’hora de buscar una sortida en positiu i no abandonar a l’oblit a molts emprenedors que havien perdut tot, en funció d’unes circumstàncies del mercat, alienes a la seva bona fe.

El mateix preàmbul de la llei, contemplava la possibilitat de permetre, al qui ho havia perdut tot, l’opció de veure’s alliberat de la majoria de deutes pendents, un cop es fes una liquidació ordenada. A més, tot això, es porta a terme mitjançant una dinàmica perfectament delimitada, per finalment obtenir el que es coneix com a Benefici d’Exoneració del Passiu Insatisfet, un cop conclòs el Concurs Consecutiu, sigui per liquidació, o fins i tot, per insuficiència de massa activa. És a dir, s’obre la porta perquè els deutors de bona fe, puguin transitar per un camí que els permeti tornar a la realitat, sense la càrrega d’uns deutes impossibles d’assumir, i en tot cas, tot això, en cap cas conseqüència d’actuacions «il·legals» d’aquests.

En definitiva, el que busca la llei referida, és oferir sortides possibles per recuperar per l’economia comuna, a aquells que per mala sort, conjuntures induïdes, circumstàncies alienes, etc., havien vist com el seu projecte de futur havia caigut en la fallida, comportant no solament la desaparició de la iniciativa empresarial endegada, sinó també, d’acord amb els avals atorgats, del seu capital personal i familiar, que es veia arrossegat a una via d’execucions judicials dineràries sense cap resposta possible.

Tornant a la situació d’avui, sembla evident que seran molts els que veuran com es posen en crisi moltes de les seves iniciatives, en les quals han implicat, inclusiu, el seu entorn familiar i el seu patrimoni, i que tot això suposarà entrar en una insolvència amb conseqüències imprevisibles; per tant, l’alternativa que esmento pot ser un «salvavides» si realment es fa el que toca, no esperant que sigui la dinàmica normal la que doni unes solucions que segurament no es poden esperar, per molt que s’escoltin veus d’ànim sense cap consolidació a efectes pràctics individualitzats.

Crec que és el moment de treballar en les alternatives dels problemes des del seny, però sobretot des del pragmatisme, fent servir tots els mecanismes que calguin per trobar opcions consolidades, que malgrat mancances evidents, puguin donar resposta coherent des del formulisme jurídic i pràctic de prop de cinc anys de vigència d’una normativa que, fins avui, no ha tingut «la publicitat mediàtica» que exigia.

Parlar del «despertar de la Segona Oportunitat» és d’entrada un anhel que hauria de saber consolidar aquesta opció com una resposta viable, també pels poders públics, que hauran de fer els esforços necessaris perquè les dinàmiques judicials a emprar no suposin en cap cas un fre per un desig del legislador, en el seu moment, cada cop més necessari en el marc actual on som instal·lats, sense oblidar la urgència per salvar determinats entrebancs en el seu desenvolupament pràctic, imprescindibles per complimentar el que la llei volia en el seu moment al llarg del debat parlamentari.

En definitiva, el repte està servit, i comença a ser de primera necessitat oferir aquesta opció a milers de ciutadans que no es poden aïllar a l’hora de plantejar estratègies per al demà, encara que en el model actual s’hagin vist «expulsats» per un mercat induït, al que hem de fer front, des del convenciment que només ens en sortirem si som capaços de fer «una pinya», on no pot quedar descartat ningú.