Cercador de l’Hemeroteca
Español
Seccions

Tarragona Reus Costa Daurada

Tarragona
25.94 º
11.16 Km/h
Tribuna

Gaudirem del Rec Major, construït pels àrabas als anys de la picor

  • Ramón Grau i Gràcia
Ex-tinent d’alcalde de Cultura

Actualitzada 09/07/2020 a les 19:33

Ramon Grau i Gràcia

Ramon Grau i Gràcia

Ramon Grau i Gràcia

Als dos darrers articles, de bell antuvi hi vaig fer cinc cèntims de la COVID-19, però en un intent d’obviar l’ansietat per no tenir aparences clares del seu futur final o deixí a l’estacada i vaig tractar sobre la Tarragona de les dècades 1940 i 50 viscudes a la meva infantesa. Fou conseqüència que un cert nombre de lectors van demanar-me la continuïtat d’explicar més coses de la ciutat que no coneixien. Malgrat l’enyor agre dols que em comporta, ha estat un estímul, per tant tal dit tal faré perllongant-me per aquest camí.

Tarragona palesava minva de les condicions que ara coneixem com a pròpies d’una ciutat. Per exemple, al nucli antic, els habitatges tenien un safareig per als veïns a baix a l’escala per a rentar la roba, i per beure l’aigua fresqueta a la canalla li calia anar a la font amb el càntir. Fins i tot els sotracs de la manca d’aigua els vaig anar percebent fins quaranta anys després, fluid l’any 1985 amb govern municipal socialista les prop de 25.000 famílies tarragonines no podíem beure aigua de l’aixeta, doncs rajava salada. És indubtable que d’aigua sempre ha estat imprescindible tenir-ne bona i suficient. El cert és que acabada la Tàrraco Imperial la ciutat sempre n’havia patit. Van fracassar el profund pou de l’antigor a la plaça de la Font, com d’altres i els que s’obriren prop del Francolí a primers del segle passat. Sortosament els conradors de les hortes gaudiren de l’obert i llarguer Rec Major construït pels àrabs als anys de la picor. El xiuxiueig de l’aigua corria estiu i hivern, de jove recordo que encara passava prop del carrer Jaume I i travessava la carretera de Castelló (ara Ramón y Cajal).

A tocar d’aquells paratges i gairebé a tot arreu, la canalla podíem jugar al bell mig dels carrers. Els que tenien voreres eren de pedra amb voravia de terra, com davant de casa meva al carrer Méndez Núñez. Tanmateix no calia que les mares s’amoïnessin per un atropellament, fins i tot a la Rambla acabada de pavimentar, on després també hi vaig viure, quasi només circulaven els cotxes de línia (autobusos de rodalies) amb parada al Bar Catalunya (cantó Sant Francesc). Àdhuc el petit òmnibus negre de l’Hotel Europa que portava els viatgers de l’estació i a l’estiu el gran automòbil americà, que la canalla envoltàvem, dels toreros en arribar a l’hotel el dia abans de la corrida. L’any 1952, just alegrant-me d’acabar el fastigós racionament del pa, faig memòria i goig visual del conegut trole Tarragona Reus, aturat prop de la perfumeria Micó. Pel que fa al transit cal dir que de tant en tant creuava la Rambla l’únic autobús municipal que feia la solitària línia Serrallo- Portalet. Per tot això, si anaves caminant era bufar i fer ampolles, doncs no existia l’aparell que després va canviar la ciutat «el semàfor».

Una altra cosa era el importants carrer Hermanos Landa (Unió) replet de comerços i vianants, per on pujava sortint de Sant Joan amunt la comitiva dels enterraments. Seguici encapçalat pel proveïment eclesiàstic, cotxe fúnebre, corona i els assistents a la missa funerari, apa tots cap al Cementiri. Més avall feia goig veure els carrers Apodaca, Real i la Plaza General Sanjurjo (Ara dels Carros) atapeïdes d’ells, alguns coneguts com el del  Mursiano o Batet del Vendrell. Així mateix incipients motoritzats transportant bocois amb vi i d’alcohol perquè els pares Cartoixos fabriquessin el Chartreuse. Altrament mercaderies per carregar al moll o a l’estació. Faïment comercial d’una ciutat enriquida per la Tabacalera en plena activitat. D’allò més bulliciosa la plaça dels Infants, amb la Chartreuse i Muller, on el 1948 s’hi plantaren les palmeres del Paseo Calvo Sotelo (Passeig Palmeres), en reformar-lo ornat amb arbres estranys.

Llegint el darrer paràgraf sembla que tot anava bé de debò, doncs no. La màquina de mitjans franquista restrenyia les llibertats. Els càrrecs municipals, alcalde i consellers, eren nomenats pel Jefe Provincial del Movimiento. Amb insolència, aplicaven l’extens capítol de prohibicions: per exemple el 1943 es desautoritzava cap mena d’homenatges, reunions i commemoracions o anàlegs que no fossin del Movimiento. Com sempre, ells fil per randa, anyalment el 16 de gener se celebrava obligatori i amb solemnitat, del matí fins a la nit la Liberación de Tarragona: «Diana Floreada, Misa de Campaña, lectura del Parte de guerra del Generalísimo, Ofrenda a los caidos y desfilada militar en la Rambla» i a tot estirar afegien «Partido de futbol del Club Gimnastico y Audición de sardanas en el Paseo de Calvo Sotelo».

Principi d’anys cinquanta, a tot i a dret el mateix, però a correcuita pensaren ablanir situacions autàrquiques. Per què? L’intent de salvar l’acord per a l’establiment de basses amb EUA i ajut econòmic. Però alerta!, el 1952 van sorgir tremolors i perill que s’engegués tot a dida: durant les negociacions, el president Truman en una roda de premsa va ficar la pota dient «I am not found of Franco» (No sóc partidari de Franco) i ni més ni menys exigí, abans de cap compromís, la llibertat de culte protestant a Espanya. (Amb això va oferir un cop de mà a la meva mare i primers arriscats creients protestants clandestins a Tarragona). Aleshores Madrid, no fos cas que sortiren entrebancs, s’afegiren millores, es traslladà a la nova presó la del castell de Pilats, vergonya penal medieval de la ciutat, on l’any 1939 el franquisme va encabir-hi l’aberració de 1360 presoners.

Malgrat els pactes americans, a l’ensenyament dictaminaven: «Las aulas deberán pintarse con colores claros , dibujos patrióticos, flores y fotografias de los precursores del Movimiento y del Caudillo, siempre presididas por el Santo Crucifijo». Al batxillerat em vaig trobar dues assignatures forçoses:  Espiritu Nacional (del Movimiento) i Apologética (Defensió infal·lible del catolicisme). Tot traspuava defenses, els calia exhibir l’exèrcit, desfilades, al Camp de Mart la instrucció dels soldats, marcaven el pas, allò de «derecha izquierda, ar» i als voltants del fortí de Sant Jordi les pràctiques de tir de cara al mar, amb preferència de cara al sol.

Almenys, en aquell món de persecució política, gaudíem del Sindicat d’Iniciativa i Turisme, que amb diversitats culturals com la Cavalcada dels Reis Mags, mantenia una sala d’art i exposicions a la Rambla (ara el Viena), on l’any 1944 gaudirem de l’exposició resultant del primer Concurs de Pintura i Escultura Tapiró i Julio Antonio. Tan bon punt parlant d’art, avui em passa pel cap aquella dita que va exterioritzar la regidora senyora Floria referint-se a l’última dècada de l’alcalde Ballesteros «la millor etapa de Tarragona».Potser va fer-ne un gra massa o era un crepuscle descafeïnat, fruit d’imaginari somni de desig? Si l’etapa va ser tan bona com la perfecció de tota la democràcia municipal, per què durant tants anys també ens va negar planejar un Nucli d’art al Banc d’Espanya?

Comenta el contingut : Gaudirem del Rec Major, construït pels àrabas als anys de la picor
Diari MesDiari Mes és una marca registrada de Tamediaxa, S.A.

Redacció i administració: Carrer Manuel de Falla, 12 Baixos. Tarragona

977 21 11 54

Redacció a Reus: Carrer Monterols, 36 2n. Reus

977 32 78 43

diari.mes és un mitja
auditat per OJDInteractiva
Diari Mes

Amb la col·laboració de:
Diari Mes