He anat a comprar a l’Àrea i en passar per la terrassa del Petit Tàrraco he reconegut una figura espigada de cabells despentinats... però... no podia ser! M’he apropat i m’ha mirat posant-se la cervesaTuriaals llavis amb cara de «i aquest imbècil qui és?». «Perdona, nos vimos una vez en Televisión Española. Fue en el programa de fin de año de 1987 que dirigia Pilar Miró». «Hombreee, Milian, siéntate». Era l’Aute. No l’he volgut desil·lusionar i tampoc he gosat preguntar-li si estava viu. Quina merda de pregunta és aquesta? M’hauria agradat trucar a algú, però estava tan nerviós que no he pogut. Qui m’hagués cregut? Amb una mica de sort potser passarien el Boada o el Joan per allà per certificar que era veritat. Li he preguntat a l’Aute quanta estona es quedaria i m’ha contestat que fins «Al Alba». L’amo del bar l’ha mirat com dient: «No t’ho creus ni tu». Llavors he demanat un plat de gambes i he sentit una veu al fons: «Peñalver, ese no es un plato para un tio de izquierdas como tú». Cony! Era el Julio Anguita. L’he canviat per unes mandonguilles, i m’han picat a l’esquena. He posat els ulls com unminionen veure el Michael Robinson que em deia «No pidas pelotas, hombre, que no te gusta el futbol. Pide mejor un fish and chips».
La conversa entre els quatre era distesa i fins i tot alegre, perquè no havien de tenir prudència de res. Comentaven sorpresos que, tot i estar en edat de risc, no han marxat pel coronavirus. Però els he fet veure que tenien un factor comú: tothom se’ls estimava. Llavors ha vingut el cambrer amb el compte i ha preguntat: «Qui paga?». Els tres s’han esvaït i li ha tocat pagar al més viu de la taula!