Quan em pregunten si sóc creient, sempre em quedo uns segons en blanc, perquè tot i que no he combregat des del 1978, crec en gent que creu. Seria com si t’agradés la Rosario, però no la Lola Flores. I aquests segons tenen a veure amb coses estranyes que em passen. Als anys 80 imaginava com hauria sigut com a periodista si m’hagués quedat a Cadis. Poc després, un periodista de Reus -el Romero- va marxar a Cadis i em va fitxar.
Fa uns mesos vaig quedar amb un amic a prendre una Coca-cola i, al mateix bar, la Tecla Martorell hi presentava el seu llibre. Jo tenia pensat anar a la presentació però se m’havia oblidat completament el dia i el lloc... però, era allà. Com aquestes, en tinc unes quantes. No conto les trobades de coneguts al «Club Momento’s».
I ara va la bona. Madrid 1975. Tinc 14 anys. El meu pare està ingressat a la Clínica de la Concepció. Ens quedem a casa de la seva germana Maria del Carmen -infermera- a Carabanchel. Cada dia anem amb la mare del metro a casa de la tieta i passem per davant d’un taller de motos on hi ha una «màquina» que em té seduït: un Velosolex. Els més grans el recordareu. Cada cop que hi passo em quedo petrificat davant aquella bici-moto. Un dia m’escapo i vaig al taller a preguntar quan costa: «Te la vendo por 1.400 pesetas». És el sou que tinc en aquells moments. Gener de 2020. Estic aparcant la moto a una cantonada de Tarragona i un home gran, que baixa d’una furgoneta, em diu que vagi amb cura «Que yo sé de qué va esto de las moto». Em giro i li pregunto què ha volgut dir. «Tuve un taller de motos en Carabanchel en los años 70». Era l’home del Velosolex! Veieu per què m’he de quedar uns segons en blanc?