Avui he trobat a la bústia les pastilles d’aquest mes. He tingut sort perquè el govern suprem m’ha deixat una capsa de píndoles de passejar pel bosc, una de felicitat sexual i trenta d’estofat que aniran molt bé amb el pernil efervescent i el xarop de rovellons que van enviar el mes passat. Estava content, però m’ha emprenyat una mica que al meu veí li hagi picat a la porta l’enviat governamental per donar-li unes injeccions d’anar en mountain bike pel Montsant.
Es veu que els drons que volten pel barri l’han gravat cridant «Bravo!» al balcó mentre aplaudia a les vuit del vespre. I això ha agradat a l‘ésser suprem. La majoria de confinats es limiten a posar a la finestra el reproductor d’aplaudiments d’Aliexpress, i els més rics tenen un androide que envien des del Japó a canvi de 20 vacunes. Són tan perfectes que els helicòpters filmadors no els saben diferenciar d’un humà. Es veu que els robots transmeten per 5G un seguit d’informació que confon les càmeres.
Però quan millor m’ho passo és quan m’envien els supositoris de somnis bonics. L’altre dia vaig somiar que parlava amb el meu avi. Em deia que estava molt crescut. Clar, ell va morir quan jo tenia dos anys i en veure’m ara amb 110 quilos es va espantar. Li vaig dir que s’agafés a la cadira que li explicaria com un comunista ha arribat a vicepresident del govern suprem. Però no vaig tenir temps, em vaig despertar en sentir la meva dona que cridava i no parava quieta. Vaig pensar que s’havia pres un sobre d’orgasme o la pastilla de saltar en paracaigudes (la vaig provar la setmana passada i vaig vomitar), però no, tenia una sobredosi de devolució de la quota d’autònoms.