Cada dia a les vuit aplaudeixo a la finestra com si ja haguessin tornat la quota als autònoms. Després torno a l’oficina a treballar. Aquests dies estic entretingut perquè necessito veure a Franco. Tranquils que no faig ouija, és per a un treball de la URV. Així que encenc el llum, poso en marxa l’ordinador i introdueixo un DVD de la col·lecció del NO-DO que em van regalar. El noticiari és com un Netflix de bigotets, abrics llargs i gent demanant taxis. Avui, mentre prenia la meva dosi diària d’«Alzamiento», el llum ha començat a fer pampallugues, com si pagués a Endesa tirant monedes per una ranura i estiguessin indecisos de tallar-me el llum o no. De sobte, pluf! ha petat. «Carinyo, on són les bombetes?». «No hi ha! S’han de comprar». M’he adonat que són com el preparao, no essencials i, per tant, no en podria comprar una encara que tingués més diners que Amancio, el davanter del Madrid. Mira! Un altre que sortia al «noticiero» en blanc i negre. A fosques i mirant el NO-DO em sentia com al cinema Coliseum el 1967.
Llavors m’he recordat d’una lampareta que vaig comprar al «xino». L’he tret de la caixa i l’he ruixat amb alcohol per si de cas. L’he endollat i ha fet un pet com una gla. Atabalat, he entrat a internet a buscar bombetes però el router tenia més llums vermells que el club «Momento’s» i, sense internet, ja m’he imaginat l’Eudald Carbonell venint a casa meva a estudiar la vida prehistòrica. Què li poso per dinar a aquest home? Una truita? Ah, no, que farà dieta paleo. Ho he deixat tot i he anat a dutxar-me per treure’m el socarrim del petard xino. La dona m’ha trobat nu agenollat davant l’aixeta . «Què fas?» «Resar perquè no s’espatlli la caldera».