He pensat en les històries que han quedat a mitges amb el confinament. Històries d’amor de persones que es van conèixer el dia 12 i que quedaren per «la setmana que ve». He pensat en la gent que havia encarregat un llibre, un vestit de núvia, un cotxe espectacular a un concessionari o que esperava a incorporar-se a la feina de la seva vida. M’imagino les impremtes que han treballat a tota màquina per arribar a Sant Jordi i que ara no podran enviar els llibres a les distribuïdores i les distribuïdores no els podran enviar a les llibreries ni les llibreries als lectors. Imagino els congeladors dels restaurants plens de menjar que esperen comensals que arribaran tard i malament.
La vida s’ha paralitzat. Mai havíem imaginat que això passaria. Formava part d’una novel·la de ciència-ficció. Amb el temps es començaran a veure herbes als carrers. L’última vegada que vaig sortir, el dia 16, l’estació de Sants em va semblar un lloc apocalíptic, no hi havia ningú. Una escena de «Soc llegenda» de Will Smith, o aquella Gran Via d’«Abre los ojos». He imaginat un món sense internet, sense electricitat, sense diaris... només el camp, el mar i la muntanya. Que quan et preguntessin alguna cosa no poguessis mirar la Viquipèdia i el coneixement tornés a tenir valor. Potser ens convindria tornar a agafar avellanes, caçar bolets, respirar, aturar-nos al mig d’un carrer i sentir el vent. Anar al Serrallo a esperar l’arribada dels pescadors i que els pagesos baixessin per Rovira i Virgili amb carros carregats de verdura. Veure els nens jugant al carrer amb pilotes. (Que en són de bones!) Voleu dir que no ens convindria viure una mica el passat?