Després de sentir el Pedro aclarint, per fi, que un paleta o un API contaminen igual que un paio que fa fúting, m’he preguntat si soc un treballador essencial, o fins i tot si soc un treballador, a seques. He agafat la meva vida laboral, l’he rebregat en una pilota, l’he aixecat mirant cap al cel (obert) i he cridat: «Ser o no ser, that’s the question!» Una veu profunda (crec que era el Ballesteros) ha contestat que sí, que soc un treballador, però no essencial. O sigui, que si m’atura un policia o un «umo» i em pregunta on vaig, li puc dir: «M’estic inspirant per escriure un article no essencial». Pel que es veu als vídeos que corren per internet, probablement em cauria a sobre alguna cosa més que el mannà del Moisès. Li explicaria al policia que si no hi hagués aquest article a la contraportada, hauríem d’aguantar la profunda opinió d’algun polític sense humor... a no ser que el fes l’Alejandro Fernàndez, clar.
M’he recordat d’aquells primers «manaments» que escrivia al Times als 80, quan era més jove i tenia menys anys cotitzats a la Seguretat Social. Si fos com llavors, en aquest estat d’excepció que vivim, hauria d’imprimir l’article a casa, ficar-me el paper a les dents, pintar-me amb betum la cara, vestir-me com un soldat del vietcong i sortir del portal reptant com una serp. En arribar a la Imperial Tarraco em submergiria a l’estany amb els ànecs per fugir dels policies que escorcollarien la zona amb prismàtics des del Gobierno Civil. Un cop al parc de la Ciutat, saltaria d’arbre en arbre fins a la Tabacalera. Així arribaria al Diari Més i m’obriria la Núria: «Moisès, fill meu! Que avui no havies de portar l’article, és divendres.»