Dissabte vaig anar al Teatre Tarragona a veure l’obra del Ramon Fontserè. Estava expectant perquè m’havien dit que era una crítica a aquesta malaltia per a uns, virtut per a d’altres, que es diu «processisme», feta per alguns que són d’un club que també acaba en «isme». No sóc crític teatral i no tinc ni idea de política, però faig com a La Sexta Noche: tot i no tenir ni idea, sempre opino de forma grandiloqüent.
Dissabte tenia el cor dividit. Em va saber greu que no s’omplís tot el teatre i crec que és un error. S’ha de fer humor de tot, dels nacionalismes (el de Perpinyà i el Madriz) de les banderes, de les desgràcies, del temps o dels dictadors. Riure’s d’un mateix és millor exercici que «l’spinning». Però, d’altra banda, ja sabeu que jo vull un referèndum amb pernil però sense tomàquet. Al Teatre Tarragona vaig veure cares diferents de les que veig habitualment. No em refereixo al Joan Pera, que -com els jubilats- està a totes les obres. Vaig veure gent de la Guàrdia Urbana, (com va la meva multa?) també il·lustres advocats, com el Paco Zapater, que anys enrere havia defensat el Fontserè a «can Marchena» quan es va marcar un Willy Toledo. O el Pere Huguet, de Reus, per qui sento afecte des que vaig treballar amb el seu pare quan encara no m’agradava el pa amb tomàquet ni entenia el català. El «Señor Ruiseñor» és un espectacle visualment molt bonic, amb un text potser no tan bonic. Per cert, que qui ho va petar va ser el Quim Masferrer el dissabte anterior amb un tarannà molt «diferent». Ahir em vaig girar i al seient de darrere. Qui hi havia? Efectivament, el Quim, no, el Torra no, el Masferrer, que venia a fer el «Foraster» sense càmeres.