No dono l’abast introduint notícies del coronavirus a actualitatpenal.cat perquè quan acabo de posar un nou cas a Itàlia, n’apareix un a Madrid i cinc minuts més tard tenim un segon cas a Catalunya. Uf! Llavors en surt un altre a Canàries. Per això, fart d’aquesta malaltia que és pandèmia de 9 a 2 i un simple constipat de 3 a 7, vaig posar la tele per veure l’Ikea Sánchez (ara fabrica taules) i la súper Borràs parlant al Congrés del tema territorial. La Laura va dir que no hi hauria solució sense referèndum i el Pedro, que Catalunya era... (no m’ho feu escriure, serveix qualsevol article meu del 2018).
Em va sorprendre especialment que el ministre Marlaska digués que sí, que sí, que Espanya tenia condemnes per no investigar les presumptes tortures, però que hi ha altres països que tenen més denúncies que nosaltres. Sí, a mi se me n’acudeixen un parell, el primer deu ser Turquía i l’altre Chiquitistán, el país del de la Calzada. Per un moment m’he imaginat un judici on l’acusat de lesions digués: «Miri, reconec que vaig pegar, però vostè sap la quantitat de gent que pega al món?». És una llàstima que aquest ministre no entengui que, com a jutge, potser hauria d’haver-se posat les piles en aquell moment de la seva carrera. Dic que és una llàstima perquè en línies generals em cau bé, «modernet» i que no s’assembla a Rodolfo Martín Villa. Molt més lleig que ell, on va a parar. Però m’agradaria que no tinguessin res en comú. Tot i que ara que penso, he anat a una òptica a fer-me unes ulleres i m’han dit que tornen a estar de moda les ulleres grans de baquelita, estil Kim Jong Un.