Diari Més

Creat:

Actualitzat:

Al Col·legi d’Arquitectes de Barcelona (COAC) es va celebrar, a l’inici de l’estiu, l’exposició Jujol i el dibuix, amb 60 dibuixos, un bon nombre dels quals surten per primer lloc a la llum pública, que valoren l’excel·lència arquitectònica i artística de l’arquitecte tarragoní. Entre les obres exposades destaquen dos projectes que permeten conèixer tot el procés creatiu de Jujol: 1. La Casa Planells (Diagonal/Sicília), un edifici d’habitatges (1924) i 2. El Cambril de l’Església de l’expares Carmelites de Tarragona (1918-1919), fet que permet veure com era al complet, ja que actualment només es conserva la part exterior. Ara aquesta mostra, que és part dels fons dipositats a la seu de l’Arxiu Històric del COAC, que té dos milions de peces originals, conjuntament amb l’Arxiu Jujol dels Pallaresos, es pot veure al COAC de Tarragona fins al 17 d’abril.

L’exposició és una reflexió sobre la personalitat de Jujol com a dibuixant, amb quatre arguments: 1. El dibuix com a procés d’aprenentatge, correspon a la seva època d’estudiant; 2. El dibuix del paisatge del Camp de Tarragona com a punt de partida, dibuixar quartilles que anava fent quan passejava pel riu Francolí o el Pont del Diable, Altafulla, Coma-ruga; 3. El dibuix casual o distret, que resulta molt difícil de classificar i 4. El dibuix com a procés de projecte. Roger Subirà, comissari de l’exposició, vol anar a la recerca del que és inèdit, del desconegut. Jujol era un dibuixant extraordinàriament dotat i que cap dels seus estudiosos obvia. Les seves formes pictòriques, el seu traç, és característic i únic, i és present tant en els seus dibuixos com en les decoracions que omplen la seva obra construïda, sobretot en els paraments verticals de moltes ermites, sent la de Mas Carreras a Roda de Berà quelcom increïble.

Jujol contextualitza les seves obres sempre amb el territori d’una manera contundent, tracta al Camp de Tarragona amb una naturalitat, una familiaritat, com mai ho ha fet ningú. Aquest territorium tarraconense, és un gran pla en forma de semicercle, limitat a banda i banda per les muntanyes (serres de l’Argentera, de Colldejou i de Llabería; les muntanyes de Prades i la serra Miramar, el Montagut i el Montmell) i la mar. Jujol entén que el Camp es construeix a partir dels materials que es troben a terra. A Vistabella el material és la pedra de marge, el residu de llaurar el camp, que construeix el mur i després la corona; també tenim pintat a la paret un àngel que sembla beneir el fruit de la terra i a escala gegant espigues de blat i parres d’on pengen manats de raïm entortolligats amb uns moixons. A Can Bofarull dels Pallaresos també trobem aquestes pedres seques de marge, coronant la cimera de la casa pairal o els arcs del safareig, però també trobem un material de rebuig que es troba a terra: trossos trencats de rajola o de plats o, fins i tot, algun potet petit de perfum trencat a àdhuc un porró, que revesteixen la base de l’àngel custodi.

L’arquitectura de Jujol és com la Gesamtkunstwer alemanya, és a dir, una «obra d’art total», «obra d’art ideal», «obra d’art universal», «síntesi de les arts», «obra d’art integral», «forma d’art que ho abasta tot» o «obra d’art total», en fi és una obra d’art que utilitza totes o moltes formes d’art.

El seu esperit creatiu recorre tots els aspectes i detalls, tant en la seva concepció, com també, i especialment, en la seva execució material. La interdependència i solidaritat entre les arts és hereva del modernisme, fructífer període en què una llarga nòmina d’artistes desdibuixen les fronteres entre les arts. A diferència de la manera de treballs de bona part d’aquests artistes, Jujol no s’imposa límits ni en la manera d’interpretar ni les formes ni pel que fa a la seva tècnica: projecta, imagina, però a la vegada actua manipulant personalment els objectes.

En alguns dels seus treballs no hi ha cap disseny previ i moltes de les seves creacions són fruit d’una transmissió directa a l’artesà, això quan no és ell qui executa directament, amb les seves pròpies mans els treballs.

Jujol no era, com Gaudí l’arquitecte de les grans fortunes, sinó, més bé, dels «quiero y no puedo». En Can Negre va tardar quinze anys a reinventar arquitectònicament una vella masia, perquè les obres es finançaven amb els beneficis de les collites vitivinícoles de Pere Negre. El mateix passava en altres projectes del Camp de Tarragona, que a mesura que les collites eren bones, les propietats agrícoles s’anaven construint.

Jujol dibuixava distret, de forma automàtica en un paper qualsevol, d’un diari per exemple, amb gargots o dibuixos aleatoris, qualsevol superfície podia rebre la seva singular personalitat creativa, sense cap plantejament previ, actuava com els graffiters. Els edificis jujolians són llenços on desplegar la seva creativitat incontinent i qualsevol material està a punt per ser esculpí, desgastat, retorçat... I aquesta mateixa actitud és la que aplica als seus dibuixos.

No puc acabar d’informar de les manifestacions que totes les autoritats competents existents, Elsa Ibar (Generalitat), Diputació, Pau Ricomà (Ajuntament) i el COAC (Assumpció Puig+Joan Tous, van anunciar respecte al Centre Jujol: ja el tenim en estat embrionari. Joan Tous: «Estem encaparrats a poder gaudir d’un centre on hi hagi l’arxiu... I el Col·legi espera una notícia positiva». Josep Maria Jujol, Jr.: «Seria interessant no tenir aquesta exposició, sinó que hi hagués d’una forma permanent l’arxiu Jujol». Pau Ricomà: «Hi ha molta voluntat de fer-ho. Tarragona ha de tenir un centre... I el tindrà». Esperem, doncs, que d’una vegada per totes, en aquesta legislatura 2019-2023, aquest projecte de ciutat sigui una realitat. Un Centre de referència per tot el llegat jujolià que tenim al territori i també promoure, a la vegada, tot el modernisme del Camp de Tarragona.

tracking