Gravava un programa de Crims amb el Miquel Gonzàlez a Tarragona Ràdio. Ell es va aixecar i va sortir de l’estudi per agafar uns papers a la redacció i, a terra, es va quedar la seva gossa pigall, la Milena, mirant-me. Llavors vaig sentir una veu «Ets bon paio, però molt pesat». Vaig mirar a dreta i esquerra, i fins i tot sota la taula, efectivament, era la gosa del Miquel la que em parlava. Em vaig treure les ulleres i vaig mirar el cafè que havia agafat de la màquina. Segur que aquests m’han posat alguna cosa al got, burundanga o mandanga, però no pot ser que estigui parlant amb un gos. Fora, darrere del vidre, la Laura, la Tere i la Sílvia parlaven tranquil·lament. O dissimulaven molt bé i s’estaven trencant la caixa per dins.
Ja que hi érem vaig continuar la conversa. «Escolta Milena, qui t’ha dit que sóc un pesat?». «Buf! Buf! Ho diuen cada vegada que vens. També que arribes tard. Per cert, que és el meu aniversari. No em penses felicitar?». «Per molts anys Milena. Quants en fas?» «Tinc gairebé la teva edat, 56, bé, en tinc 8 però ja saps allò de què els anys de gos valen per 7». «Doncs per molts anys!!». En aquell moment ha entrat el Miquel i m’ha vist felicitar el ca xerraire. M’ha mirat com si fos un extraterrestre i m’ha preguntat com sabia que era l’aniversari de l’animal. «Uf, si que és tard». He sortit disparat de la ràdio per anar a classe i en passar per casa del Bertran, he sentit la Lila que treia el cap per la barana i deia «Ja et val, que no saludes». Llavors, un senyor que hi havia a la terrassa del bar s’ha aixecat i ha anat directe cap a mi: «A vostè també li parlen els gossos?» Li he respost: «Bup! Bup!».