Diari Més

Creat:

Actualitzat:

Ella s’ha aixecat una mica abans. Reculada d’esquena al taulell de la cuina, amb un cafè amb llet, calent, que aguanta amb les dues mans, sent la fresqueta del matí. Mira fixo al davant. Ell arriba pel passadís, encara amb la corbata sense cordar. Un xic afanyat, com cada matí. No mira enlloc.

– Joan, hem de parlar.

Ho hem vist sovint. Ens ho han dit, d’altres parelles. O ens ho hem imaginat. És una escena coneguda. L’obertura, el preludi, l’inici. Però no d’una conversa, d’un diàleg.

Quan s’ha arribat aquí ja està tot dit. Ve d’abans, de lluny. Ja no cal parlar de què. Només de quan, aviat. I del com, complicat. I no hi ha marxa enrere.

No sé si serveix de model per les iniciades i anunciades converses entre l’estat i Catalunya. Ha costat temps que s’arribés a un acord per a seure i parlar. El tan demanat diàleg no són negociacions com les de qualsevol separació. Aquestes, que de vegades acaben com la cançó, la copla: «Devuélveme el rosario de mi madre/y quédate con todo lo demás». Com em deia un amic, «El matrimoni m’ha costat el patrimoni». D’això però, no caldrà parlar-ne. Més aviat haurà de ser l’ensinistrament en la comprensió de què la separació és inevitable i que s’ha de mirar de fer-se el mínim mal possible. L’obvietat de què per una de les parts la separació no és volguda no pot servir per evitar-la. Les condicions de les quals parlar són les de la separació.

Cert que hi ha serveis de conciliació, de mediació, i allò de prendre’s un temps de reflexió. Però pel que es veu, això només allarga terminis i, potser, suavitza arestes. Però molt poques vegades evita l’inevitable.

De ben segur que hi ha matèria de conversa, simbòlica i material. Si canviem de nom, d’identitat. De com ens presentem davant dels altres. De reconeixement.

I també els diners. Els actius, els passius. El deute, el que et dec i el que em deus, i l’altre, el deute extern: el que devem a altris. Què et toca a tu i què a mi. Però això és aritmètica i, al final, si ens sortim, ja ens apanyarem, que queda tota la vida pel davant.

tracking