Veig una entrevista amb Jesús Quintero a l’«Español» i que l’Évole l’ha fet protagonista emèrit del seu nou programa. Últimament sembla que els mitjans estiguin fent una sèrie sobre mi. Com si algú hagués enviat un mail als programadors de les cadenes: «Ei, feu programes de la vida del Moisès. Ho petareu!». Ja, ja sé que ara direu que sóc un cregut. Quin descobriment!
Ja us he explicat alguna vegada que vaig treballar amb el Jordi Évole al Terrat. En aquells anys, qui manava em va enviar a Sevilla a parlar amb el Jesús Quintero. Ell tenia alguna idea per televisió i necessitava un guionista nòrdic. Ho vaig trobar molt adient perquè jo sempre he estat una mica «Loco de la colina» (una mica?) i també un paio més estrany que un «Perro verde». Doncs vaig agafar un avió al qual sí que li funcionaven les rodes i vaig aterrar a Sevilla. En un edifici propietat del presentador d’un estret carrer proper a la Giralda, Placentines crec que es deia, estava la seva productora «Ratones coloraos».
Jesús Quintero em va explicar el que volia fer i em va demanar que l’esperés a un hotel proper, que dinaríem. Allà em vaig quedar mirant un diari en què el locutor del fulard i les llargues pauses sortia cada tres pàgines. Era Déu. Em va dir que, dels pisos que tenia, -ell els anomenava apartaments- me’n deixaria un perquè em quedés a la ciutat a treballar amb ell. Vam parlar de tot. Quan dic de tot, dic de tot. Ja m’enteneu. Quan vam sortir al carrer, jo estava content com un gínjol de tornar a la meva terra i ell va dir aquella frase tan coneguda: «Ya te llamo y concertamos cuando empiezas». D’això fa 16 anys. Què pot haver passat?