Diari Més

Creat:

Actualitzat:

Un prestigiós professor colombià, el José Luis Cordeiro, diu que viurem mil anys, però, per si de cas, ell ja s’ha jubilat, no fos cas... Jo no crec que arribi a temps de ser immortal, així que hauria de començar a escriure les meves memòries, però em fa mandra. Ja ho diu la bruixa de l’àvia de la meva dona: «A los andaluces solo os gusta tocar la guitarra». Jo sóc més de l’harmònica però he pensat que aniré escrivint les memòries aquí i, quan tingui 90 anys, a punt de bolcar, amb menys força que Fecsa durant el temporal, només em caldrà fer un «copi-pegui».

Capítol 33. 1999. Decideixo emigrar a Barcelona i deixar de tractar tête à tête amb Joan Miquel Nadal o Agustí Mallol, per aventurar-me a veure quina cara fan Chicho Ibáñez Serrador o Felipe González. Bé, aquest més que «fer» cara, «té» cara. A la TeleTré em posen una tauleta de guionista amb vistes a un pati de presó preventiva televisiva. Arriba l’hora de dinar i me’n vaig a la cafeteria a esperar que em posin el ranxo, com a la mili. Davant meu, a la cua, la Mònica Terribas. 2019. Han passat vint anys i faig cua al Suprem per entra a veure l’obra «La Rebelión». Davant meu, la Mònica Terribas. Un missatge de Déu? Tornaré Sant Joan Despí? Ah, no, que no tinc títol.

Després d’algunes infames participacions davant la càmera, vaig pensar que em reconeixerien pel carrer i que potser algun dia em donarien un premi. I sí, el vaig guanyar: es deia «finiquito». Divendres, assegut al Teatre Tarragona, un senyor -el Salvador- em toca l’esquena i em pregunta si sóc el Peñalver. «La meva dona i jo riem molt amb vostè». Ja tinc dos seguidors. Quan deuen pagar al Wallapop per un premi Ondas?

tracking